De què anam?

El nom no el direm, però existeixen

|

Valorar:

Quan el PP governava tant a València com a Balears, era bonibé impossible veure una foto dels seus presidents amb el de Catalunya. I el cas és que la falta de relació no es podia atribuir a la distància ni al transport entre les seves capitals. Perquè mira que n'hi ha de vols, entre Palma i Barcelona o València. I també entre les dues ciutats peninsulars, tot i que en canvi el transport terrestre és bastant magre, si no és que hi vas en cotxo per autopista de peatge.

Les fotografies dels presidents valencià i balear amb el senyor Rajoy eren en canvi molt freqüents. Potser perquè a part de disposar d'un bon transport públic i de militar en el mateix partit, els unien llaços molt més inconfessables. València, a mans dels populars, s'havia convertit ja de feia anys en El Dorado, aquell país mític en què l'or llueix per totes bandes. Balears, en canvi, res de res, però el senyor Bauzá era un alumne aplicat que –no com ara-- complia les ordres del seu superior, tan al peu de la lletra que podríem dir que era més papista que el papa.

Però a la llarga aquella relació no va donar gaire bons resultats. Més tost dolents. Tant a València com a Balears els votants van fer canviar el color polític de la presidència. I tot d'una es va descobrir que l'or valencià era pintura de falles. Pitjor encara que la corrupció tradicional, allà funcionava una trama mafiosa que construïa les obres més enormes i inútils per cobrar comissions. I que entre actes faraònics i autobombo va arruïnar les arques del país, caixes d'estalvis incloses.

A Balears era impossible que anàs tan malament la cosa, perquè el president era l'hereu del senyor Matas, que ja s'havia encarregat de buidar la caixa seguint el mètode valencià. Així és que el senyor Bauzá ho tenia magre per continuar la mateixa política i va haver d'optar, com a via per per fer-se famós, per la batalla lingüística, que quan és contra el català ja se sap que és toc segur.

La gran sorpresa per als ciutadans d'aquests territoris que mai de la vida anomenarem Països Catalans -Déu mos en guard-, encara que siguin països i que rallin el mateix idioma des de fa entre set-cents i mil anys, és que els seus presidents i presidenta d'ara s'han fotografia junts. I junts han pres una decisió comuna. I cosa més sorprenent encara, per més que el president de Catalunya, el senyor Puigdemont, és independentista i té la mania de emprar el català, per negociar entre tots tres no han hagut de menester cap traductor.

Així és que tota aquesta genteta que predica la secessió lingüística balear i que nega a Ramon Llull la catalanitat que ell mateix proclamava en els seus escrits, deu estar molt excitada. Segurament ja han arribat a la conclusió que aquestes reunions de presidents són una conxorxa catalana per ocupar Balears i València. Ja se sap, allò de l' «imperialisme» que expliquen. I que el senyor Puig i la senyora Armengol són uns pobres desgraciats que combreguen amb rodes de molí, o pitjor encara, uns traïdors sense ànima.

Però la veritat és que l'entesa entre els tres presidents era una necessitat des de fa anys. I té una justificació molt més material: defensar-se junts de les decisions arbitràries del govern espanyol a l'hora de repartir els doblers. I és que aquestes tres comunitats, que mai no anomenarem Països Catalans -no sigui cosa que s'ajuntin i es descobreixi la seva força-, són les que creen més riquesa a Espanya i, en canvi, sempre són les més maltractades i deixades de la mà de Déu. Precisament aquestes tres.

Hi ha xifres escandaloses que ho demostren. Són les comunitats on més poc inverteix l'Estat en obra pública. I són també aquelles en què hi ha una diferència negativa més grossa entre la riquesa que aporten i els beneficis que en reben. Són en definitiva les que paguen la festa econòmica d'Espanya. Així s'entén que per mantenir els seus serveis d'educació, de sanitat o socials, no tenguin un altre remei que estar permanentment endeutades. I que siguin també les comunitats amb un nombre més petit d'empleats públics; açò vol dir metges, mestres, assistents socials, etc.

Aquesta situació encara empitjorarà amb el nou límit del dèficit públic que ara ha imposat el senyor Montoro amb l'estalonament del PSOE andalús. I és just dir andalús, perquè per més que també siguin socialistes els governants de València i de Balears, aquesta vegada han fet prevaldre els interessos dels ciutadans que representen per damunt de les consignes de partit. I amb Catalunya, tots tres junts i ells tot sols, han plantat cara a la nova garrotada econòmica del reviscolat govern espanyol.

Si en tots aquests anys els presidents de les tres comunitats haguessin encarat junts tanta discriminació com patim, potser avui Espanya seria un país més equilibrat i més al gust de tothom. I els que vivim a aquesta banda, ho hauríem agraït.