TW

Els menorquins ens queixam de vici amb la pretesa problemàtica del transport aeri. Quina discriminació? Quina problemàtica? No sabeu què passa realment, al continent. Dendelets. Aquests dies s'ha desvetllat que l'AVE (sigles d'Alta Velocitat Espanyola), que unirà Madrid i Galícia, s'aturarà a la pedania d'Otero de Sanabria, localitat de Zamora, que compta amb vint-i-sis habitants (d'altres fonts més optimistes afirmen que vint-i-vuit). Imaginau que aquests habitants no siguin de viatjar, que jo en conec d'aquests que no sortirien de ca seva ni que ho tinguessin tot pagat. Quin problema! Quin paperot! Imaginau. El luxós tren d'Alta Velocitat Espanyola s'atura a l'estació i ningú no hi davalla i, el més fantasmagòric encara, ningú no hi puja! Que ningú no hi davalli, no és responsabilitat dels habitants del petit poblet petit. Vés a veure què pot oferir un llogaret de vint-i-sis habitants. Però que no hi pugi ningú sí que implica una certa responsabilitat. Quin mal de panxa! Pobres vellets que hi deuen viure. Si hi viuen. Ens hem de demanar si existeixen realment aquestes vint-i-sis persones. Tornau a fer un exercici d'imaginació i pensau que passi com a ca nostra. Molta gent viu a fora i està empadronada a Menorca per raons sentimentals o per poder gaudir del descompte de resident. Jo no ho sé. No hi he estat mai a Otero de Sanabria. Però si a la comarca de Sanabria, a la qual pertany la pedania, existís un d'aquests avantatges burocràtics per atraure nous habitants? Sense molt d'èxit, s'hauria de dir. Ara, mentre escric aquest escrit, tal vegada són vint-i-set. O, Déu no ho vulgui, en aquest instant precís vint-i-cinc. No, no és gens galdosa la seva situació. Jo no la voldria. Els habitants tancats dins les seves modestes cases quan el luxós AVE s'atura a la luxosa i relluent estació i, ja sigui en direcció Galícia o en direcció Madrid, els passatgers miren el poble esperant que qualcú hi pugi o que qualcú hi davalli, i no passa res, ningú no hi puja i ningú no hi davalla. Les malediccions que expressaran en veu alta o en veu baixa els passatgers irritats per aquella parada inútil quan, tal vegada, tenen una reunió important a Galícia -per exemple, coses relacionades amb els musclos- o a Madrid -per exemple, una comanda substancial de xurros- o la mirada travessant les parets dels caps d'estació que giren l'esguard acusador vers el poble en un gest de treure's la responsabilitat davant l'esguard irritat dels passatgers encorbatats del tren d'alta velocitat espanyola que fan tard o, el que és el mateix, que podrien fer prest si no fos per aquella estació interior fantasma. Ho voleu, açò, estimats menorquins? No creieu que és una sort que ens apugin els preus dels vols quan s'atraca Nadal o d'altres festes importants com ara Sant Pancraci o Sant Joan? No és, en el fons, una deferència per part de l'Estat? És en la mirada on hi ha la noblesa. És en el tracte on hi ha la deferència. Ningú ens observarà amb desdeny com als pobres habitants de la bella localitat -encara que petita, molt petita- d'Otero de Sanabria. Orgullosos, farem coes mètriques per agafar un dels pocs vols que hi ha entre Menorca i la Península (i viceversa) a l'hivern o farem amb altivesa escales a Palma per anar a Eivissa des de Menorca o per anar a Menorca des d'Eivissa. Quins senyors, els menorquins! I sense ruc! Quant es deu? Idò, hi pots afegir cent euros més. Hala. Noltros, a diferència dels senyors antics, no ens caiem del ruc. Ens tiram. Com quedam de bé. Els horaris? Connexions dolentes? Tarifes caríssimes? Retards injustificats? Déus insulars amb gerres plenes d'or enterrades a l'hort, a prop de l'antic escusat. Perquè, ja que rallam de doblers, quant costarà aquesta estació fantasma que provocarà agrures en els seus vint-i-sis habitants, en els caps d'estació i en els estressats passatgers? Només 4,2 milions d'euros. Una minúcia. Açò, un menorquí, ho guanya en…; bé, mai no he estat molt bo en matemàtiques. Cadascú pot fer els seus càlculs mentre menja cuscussó. I aquesta noblesa illenca, aquesta aristocràcia despresa, aquesta aura cristiana de posar l'altra galta quan et donen una bufetada, ens la volien prendre aquells il·luminats que pretenien fundar una companyia aèria menorquina?! Va, anau a pastar ensaïmades, encara que no en sigui el temps! Quant havien de menester? Poc més de deu milions. D'euros, eh! El doble! Ja ho sé que amb la seva iniciativa lloable s'arreglava el pretès problema del transporti aeri a Menorca, però és més important arreglar el problema real de vint-i-sis habitants d'una pedania de l'Espanya interior que el problema imaginari de prop de cent mil menorquins de l'Espanya insular. Va ser una sort que els empresaris no trobessin recolzament ni finançament per part de l'Estat. Una gran sort. Aquestes festes, quan, després de pagar una torronada per uns bitllets d'anada i tornada a Menorca amb horaris limitats i comoditat garantida (si fas menys de metre quaranta), m'agradaria que, cabalosos estudiants i menorquins en general, penséssiu en els vint-i-sis habitants i en el mal de panxa que els hi ve al damunt amb la futura construcció de l'estació de l'AVE. Pedania no és una paraula molt comuna en català. En castellà, segons la RAE, una pedanía, és un «territorio bajo la jurisdicción de un alcalde pedáneo». He cercat pedáneo al mateix diccionari: «Relativo o perteneciente a una pedanía.» En català, pedani o pedània és aquell o aquella que va a peu. L'acudit vos el deix fer a voltros.