De què anam?

Mal Nadal i Males Festes

|

Valorar:

Escric aquestes retxes dilluns vespre, a sis dies de la celebració de Nadal, una festa cristiana però que, en la societat occidental, ha adquirit una dimensió que supera els límits religiosos. En realitat el 25 de desembre ja era un dia assenyalat abans del naixement del cristianisme. Els romans consagraven aquestes setmanes a la celebració del solstici d'hivern, dedicat al déu Saturn, i concretament el dia 25, a Mitra, un déu d'origen persa que segons sembla també va néixer en una cova.

Impulsat per l'esperit cristià, Nadal ha esdevingut una festa entranyable, dedicada a la intimitat de la família i als desitjos de felicitat i de bona harmonia entre els humans. Fins al punt que rarament és contestada per ningú, per molt distants que siguin les seves idees religioses o els imperatius de la seva ideologia política. Més perillosos són en canvi els que en volen treure partit fomentant un consum desenfrenat, i que estan convertint la celebració en un festival de l'ostentació i el mal gust.

Però per molt que se celebri Nadal i per molt que mos envoltem de pessebres, arbres enramats i llums de colors, les coses estan com estan. I el panorama no és per animar a ningú. Aquí devora tenim una guerra, tant devora que enguany hem viscut dels turistes que no volien passar l'estiu a prop del conflicte. Les imatges de l'evacuació de la ciutat siriana d'Alep, tan gran con Madrid o Barcelona, fan esfereir. Però encara més la falta de sentiments que demostren els poderosos del món i tanta gent miserable que encara els anima.

Sembla impossible que ningú que tengui dos dits de front, i d'humanitat, pugui assistir indiferent a la desgràcia d'aquestes pobres famílies que intenten fugir de l'infern en què han convertit ca seva. Que no estigui disposat a renunciar absolutament a res per socórrer-les, encara que només sigui a les poques que aconsegueixen arribar a Europa. Que admiri Le Pen o Trump o Rajoy perquè no estan disposats a moure ni un dit davant de tanta desgràcia, ni per la caritat cristiana que tots tres volen fer creure que comparteixen.

I són escandaloses també les mentides amb què es vol empedreir el cor dels occidentals fent-nos creure, com tantes altres vegades, que no mos anima la maldat sinó l'autodefensa. Perquè no és cert que els immigrants tenguin privilegis per damunt dels autòctons. Ni que no cotitzin a la seguretat social molt més del que en reben. Ni que els països àrabs no acullen refugiats i que per açò tots venen cap aquí. N'hi ha milions a les fronteres del país en conflicte, moltíssims més que els que arriben a Europa. I que malviven en campaments a l'espera d'unes ajudes internacionals que mai no s'acaben de veure. I sense esperança, perquè tornar a aixecar un país devastat com el seu i que continuarà a mans d'un dictador com el seu, sembla una empresa impossible.

Ja mos podem anar lamentant del terrorisme i dels seus atemptats miserables, mentre la gran partida l'estan jugant els interessos estratègics i econòmics, com cada vegada que hi ha un gran conflicte al món. El terrorisme no té res a veure amb la religió musulmana. Com el feixisme no té res a veure amb la cristiana. Ni el comunisme amb l'ateisme. El terror s'ha de combatre amb les armes, però també amb la política i amb una batalla ideològica contra els fonamentalismes que no es veu per aumon. I amb el control del subministrament de material militar, que per admiració dels innocents, sembla que mai no falta quan és qüestió de fer guerra.

Cada dia mos arriben notícies terribles del conflicte i de la gent desesperada que intenta fugir. I d'atemptats terroristes, com els que hi va haver dilluns a Berlín i a Suïssa, i que en un balanç infernal s'ha de recordar que fins ara han provocat més morts a orient que a occident. Però en canvi mai no mos arriba la bona nova del bombardeig d'una fàbrica d'armes o de la destrucció de la via per la qual se subministren. És fàcil d'entendre que només hi pot haver un motiu. Que les fàbriques són en països on no hi ha conflicte i que no hi ha cap voluntat internacional de controlar-les en favor de la pau. A la guerra civil espanyola ja es va viure aquesta situació, quan l'exèrcit sediciós rebia armament de Hitler i Mussolini davant la indiferència internacional. O de quan els exiliats espanyols eren tractats com a cans.

Sincerament, als poderosos del món que toleren i es beneficien d'aquest desastre, als polítics que guanyen vots tancant fronteres i a la gent miserable que encara ho celebra, enguany els desig un Mal Nadal i unes Males Festes. És la meva insignificant rebel·lió, però si mou el cor encara sigui d'una sola persona, seré una mica més feliç.

I a qui tengui humanitat, Bon Nadal.