Hi ha una gran majoria que es queixa del seu caràcter consumista, de l'obligatorietat de comprar, de regals inútils, de deixar-nos pervertir per unes festes que ja no rememoren els valors religiosos com abans.
D'altres, com jo, les mirem amb la mateixa cara de sorpresa amb la que els meus fills es menjaven, durant vint-i-quatre dies, la petita porció de xocolata que trobaven en la finestra del calendari d'Advent. Aquesta, era la primera compra del mes. A casa, quanta sort, sempre ha arribat qualcuna panera. La revisió dels productes que conformen el lot, també és una festa. Des de la decoració de la llar, fins els menús que oferirem, que farcim d'estima. La foto de família o la postal d'art i de paraules que encara ens duu el carter. El detall del company i els bombons de l'amiga. Ponsèties. Aquell dibuix, o el moment en què el més petit es descalça per pujar a la cadira i recitar un poema. Compartir un relat proper o llunyà. Els acudits, que no faltin mai als postres. Nadal són els jocs de taula, molta renou, qualque silenci, llàgrimes d'amagat a la cuina per aquell familiar proper que ja no és amb nosaltres. És passar pàgina.
Idò, reivindicaré la senzillesa. Perquè la sorpresa no està en l'objecte, sinó que depèn dels nostres ulls, de la capacitat de mirar de manera agradable. I voler escriure bon moments. Sobretot avui, en un món de somriure fàcil, de posat de xarxa social, on sembla que tothom és molt bo. És Nadal, somia.
