Època de muda

L’anfós rendible

|

Valorar:

Diuen que el Mediterrani és un mar que s'enfonsa. Això s'explicaria per fenòmens físics i meteorològics bàsicament naturals. Però hi ha altres accepcions del concepte enfonsament que tenen orígens i solucions humanes.

Per les característiques que li vénen donades per configuració, sembla que l'aigua marina que s'evapora per insolació és superior als cabals que arriben per pluges i rius. La concentració de sal que es produeix fa que la densitat augmenti a la superfície i que el mar s'acabi enfonsant sobre si mateix.

Aquest cicle permanent troba sortida i certa renovació quan, al fons de l'estret de Gibraltar, l'aigua densa surt cap a l'Atlàntic i a la superfície entra aigua més lleugera. I acompanyant el nou líquid, entren en algunes èpoques els rorquals atlàntics, unes balenes que són aparentment indiferenciables dels que passen la vida al Mediterrani, però que es comuniquen amb sons distints. Com si parlessin una altra llengua. La tecnologia actual permet detectar aquestes asimetries tan suggeridores.

Com l'aigua densa, els rorquals també s'enfonsen, i busquen les profunditats per a menjar. Juntament amb els catxalots i d'altres cetacis, gaudeixen de protecció internacional i son un dels arguments de pes per a la proposta actual de declarar zona lliure de prospeccions petrolieres el canal entre les illes i la península. Els trons monstruosos que s'usen per a detectar petroli son totalment incompatibles amb els biosonars que aquests animals tan antics usen, de manera similar a les rata-pinyades.

Però la majoria de fauna marina no té aquest règim de protecció. Mentre que la legislació de les espècies terrestres ha avançat molt, no ha tingut un camí paral·lel a la mar. Alguns ho expliquen perquè als humans ens costa molt tenir empatia amb un dèntol o un cap-roig.

I també és veritat que la majoria de persones no veiem la pèrdua de vida que està succeint al medi marí. Però la gent que fa anys que pesca o busseja, dóna testimoni del gran retrocés que s'observa en la fauna marina, tan en nombre d'individus com en les mides que presenten.

2 Caldrà prendre alguna decisió important en algun moment perquè, rere la desaparició del peix, també s'estan extingint els pescadors i la capacitat del mar per a remuntar els cicles. Per Gibraltar entra aigua nova, però no es reposa la biomassa que anualment extraiem, sigui amb els llargs palangres o les extenses xarxes professionals o sigui amb les milers de pescades del nombrós sector recreatiu.

I també cal fer un cop de cap amb els grans potencials econòmics que s'estan perdent quan extirpam la vida marina dels seus hàbitats. Si comptem els ingressos que es deriven de les immersions que es contracten a Menorca per veure alguns espècimens marins destacats, com ara els anfosos, descobrirem la virtut d'aprofitar els recursos sense esgotar-los.

El turisme atret pels valors submarins de Menorca sol tenir una alta sensibilitat ambiental i un bon poder adquisitiu. Els ingressos que deixen les centenars de persones que cada any van a veure aquell anfós proper a la costa, son infinitament superiors als que aconseguim quan el pescam. És la diferència entre usar un recurs o consumir-lo.

Si aconseguim tenir espais marins significatius que siguin rics en vida i valors, no només obtenim ingressos d'un turisme diferenciat sinó que aquestes àrees es repoblen de peixos que després, en altres indrets (que la mar es molt gran), els pescadors professionals o recreatius podran capturar. La pesca és una activitat renovable mentre no es superi la capacitat dels animals per a recuperar-se. Aquesta darrera equació és la que no sembla complir-se en molts de casos.

També podria ser bo que es fomentassin altres modalitats de relacionar-se de manera re recreativa amb el mar, que no passin necessàriament per la pesca. Tornant al símil terrestre, avui ja hi ha més gent que va pel camp caminant, corrent, en bicicleta o a cavall, que no caçant.

La identitat marinera es pot mantenir de moltes formes a més de pescar serrans o raons. La fotografia submarina o del litoral, l'esnorquel, el caiac, la navegació a vela, les accions col·lectives de retirada de residus, o les mateixes cantades d'havaneres, tan menorquines, son convivències -innòcues i no extractives- amb el vell i estimat Mediterrani.

El nostre mar s'enfonsa en la seva pròpia aigua, però ho fa amb la saviesa planetària de reaprofitar recursos sense generar residus no integrables.

Als humans ens toca corregir les dinàmiques desafortunades que hagem pogut crear, i transformar-les en sistemes sostenibles en el temps. Per interès ambiental i per interès econòmic.