Pedraules

Nàpols (318)

| |

Valorar:

A vegades s'aplaudeix i a vegades no s'aplaudeix. Després de l'aterratge de l'avió a l'aeroport de Nàpols, la majoria de passatgers va aplaudir. En canvi, a la tornada, quan l'avió provinent de la ciutat italiana va aterrar a l'aeroport del Prat, cap passatger va aplaudir. Cada vegada que vaig amb avió a Menorca passa el mateix. A vegades la cabina de l'avió s'omple d'aplaudiments i, d'altres vegades, només d'un silenci alleugerit per tornar a ser en terra. Què ho fa? Què fa que la gent piqui o no piqui de mans després d'un aterratge? Deu ser com en els estadis de futbol? Un càntic té continuïtat i d'altres no. Un afeccionat es posa a cridar i tot un estadi amb més de cent mil espectadors el segueix. O el contrari. Un individu es posa a cantar i ningú no li fa cas. És misteriós. Com la ciutat banyada pel mar Tirrè. Nàpols conté el teu passat. És el primer pensament que em ve al cap un cop instal·lats a la casa cedida per l'escriptor napolità Massimo Smith i la professora de la Università degli studi di Napoli L'Orientale Maria Alessandra Giovannini. Des de la finestra de la casa que dóna a la piazzetta Teodoro Monticelli es veu un ca petit que reapareix cada deu minuts després de voltar aquella banda del degradat nucli històric de Nàpols. Va amollat i sense cap amo al seu costat i esquiva les motos, els cotxes, les furgonetes i els vianants amb un posat esquiu i a la vegada decidit. Em remet a quan era al·lot quan pels carrers sense asfaltar de Ferreries voltaven afamats els cans amollats i sense cap amo al seu costat. És al nucli antic. No passa el mateix a la resta de Nàpols. Veure aquell canet color canyella, semblant a un llebrer eivissenc de raça mitjana o petita, voltant tot sol em fa pensar que la ciutat conté la meva infantesa. Ho confirmaran les places plenes d'al·lots que juguen a futbol.

La segona imatge que em permet veure l'ordre de la ciutat té a veure amb aquests futbolistes adolescents. A la plaça Trieste e Trento se'ls escapa la pilota vermella als jugadors. Sense dubtar, el jugador responsable de la pèrdua persegueix la pilota que està travessant Via Serra i, els cotxes i les motos que davallen rabents esquiven o frenen sense proferir cap insult i sense fer cap toc de clàxon. L'al·lot agafa la pilota vermella que s'ha arrossegat com un moix d'angora pel terra negra de llosa volcànica i el món quotidià de Nàpols es torna a activar: el trànsit torna a ser caòtic en aparença i els futbolistes tornen a jugar a la plaça situada entre el Teatre di San Carlo i el famós Gran Cafè Gambrinus que té esgrafiats als vidres poemes de Gabriele d'Annunzio. Açò és Nàpols. Literària, museística, volcànica, teatral, musical. En aquest moment d'una bellesa temporal i amb un impacte que frega l'epifania arrib a la conclusió quotidiana i vulgar que Nàpols s'assembla a la taula del meu despatx. La taula sembla caòtica, però té un fil intern i invisible que només jo puc detectar. La ciutat de Nàpols està travessada per un ordre interior difícil de descobrir per als nouvinguts que la trobam bruta, caòtica, quasi salvatge i que, els napolitans, troben normal. L'esforç del viatger ha de ser, des del primer dia, intentar de localitzar aquest ordre si el que vol és gaudir de la ciutat en la seva feresta i absoluta sensació de vida. Una definició molt encertada la va escriure Curzio Malaparte a la novel·la «La pell» de l'any 1948: «Nàpols és la ciutat més misteriosa d'Europa, l'única del món antic que no ha mort (…) No és una ciutat: és un món -el món precristià- que ha sobreviscut intacte fins als temps moderns». Després d'una estada de tot just una setmana hi estic del tot d'acord. És una ciutat que estimula tots els sentits.

A diferència de Venècia, que està associada a la bellesa pura i a la perfecció, a Nàpols dóna la impressió que tot està per construir. Les pedres et miren i et supliquen que les facis net, les pintures de les infinites esglésies et demanen que les restauris, els carrers bigarrats que facis servir una escombra per damunt la seva pell fosca, les estàtues que hi passis un pedaç, els enfronts dels edificis que adobis els trencs amb massilla, les muntanyes que els controlis la temperatura i tenguis cura de la naturalesa adormida del seu volcà. Nàpols és una ciutat que vol ser pintada, escrita, insultada, lloada, escopida, esculpida, cantada, trepitjada, acaronada. Res no és sagrat a Nàpols. Ni el trànsit, ni les places, ni les esglésies (la prova fefaent és Santa Maria delle Anime del Purgatorio ad Arco), ni la vida (si hem de fer cas al mite de la Camorra), ni l'espai públic. L'únic sagrat a Nàpols és la individualitat. I, qui millor representa aquesta lliberta anímica, és l'artista. Amb el creador multimèdia i professor universitari Luca Sivelli baixam per Via Toledo i ens endinsam pel perillós, de nit, Quartieri Spagnoli a la recerca de l'extensió de la facultat de belles arts de Nàpols. Allà és on ha de fer la classe magistral Tónia Coll i on ha de parlar de la seva obra convidada per la universitat italiana. La barca entapissada de la fortalesa de La Mola reapareix a la pantalla de projecció com si hagués amollat amarres al port de Maó i el vent l'hagués duta a la badia de Nàpols. Quan acaba la lliçó, els més de dos-cents estudiants italians es posen a aplaudir de manera espontània. Qui ha estat el primer? Qui ha començat a picar de mans? És el misteri dels estadis, de les grans ciutats, de les cabines dels avions que aterren després de penetrar el cel immens i sobrevolar la mar blava. Nàpols (en napolità Napule, en italià Nàpoli) és la ciutat més poblada del sud d'Itàlia i la gran ciutat amb més densitat de població del país. El nom prové del grec neopolis, «ciutat nova».