Sa darrera tanca

President, per eliminació

|

Valorar:
Visto 58 veces

Ahir diumenge, al Palau de l'Elisi a París, Emmanuel Macron va prendre possessió com a vuitè president de la V República francesa. Amb només 39 anys, és el més jove dels primers mandataris del país veí i el segon en haver obtingut una major diferència de vots, en la segona volta de les Presidencials, respecte del seu (en aquest cas, la seva) oponent. L'any 2002, Jacques Chirac s'imposà per un 82 per cent davant del llavors líder del Front Nacional (FN), Jean-Marie Le Pen, que només aconseguí un 17 i escaig. Enguany, Macron ha superat la filla d'aquell vell polític ultradretà per 66 per cent a 38. En ambdues ocasions, els sufragis rebuts, tant per Chirac com per Macron, han estat prestats per votants d'altres candidats que havien estat eliminats a la primera volta, en un clar intent de frenar l'avenç de la formació d'extrema dreta a França. Podem dir que Macron serà un president per eliminació, com ho fou Chirac, ara fa tres lustres.

Aquestes eleccions franceses poden tenir, però, nombroses i variades lectures. La primera d'elles, el personatge del nou president. Un homo provinent dels negocis de la banca, pràcticament desconegut en política, si no fos perquè exercí durant un temps com a ministre d'Economia de François Hollande. No s'havia presentat mai a cap cita amb les urnes i, en quinze mesos, ha preparat un moviment anomenat En Marche, creat a la seva imatge i semblança. Macron es defineix a ell mateix com un polític «socio-liberal i de centre», que incorpora, en les seves propostes programàtiques, el que creu millor, tant de les esquerres com de les dretes. Açò sí, és un ferm partidari de la Unió Europea i del paper que França ha de continuar jugant en el club dels 27. Aquest fet motivà que, ara fa vuit dies, els prohoms de Brussel·les i el seu entorn respiressin alleujats.

Una altra conclusió que podem treure dels resultats dels comicis del 7 de maig i, fins i tot dels de la primera volta de 15 dies abans, és l'espectacular davallada dels partits tradicionals, de la dreta republicana de sempre (els antics "gaullistes), i dels socialistes, que aquests darrers cinc anys havien governat el país. En un fet que està esdevenint habitual en determinats estats europeus, les noves formacions o aquelles que, com el FN, es declaren obertament contra el sistema, van arraconant les qui, fins el moment, s'havien repartit el pastís del poder. L'explicació d'aquest fenomen és ben clara. La llarga crisi que el nostre continent ha patit des de 2007 ha eliminat les classes mitjanes i la pretesa recuperació que anuncien les xifres macroeconòmiques no es deixa sentir a les butxaques dels ciutadans del carrer, cada cop més deprimits i, per tant, revoltats.

D'aquesta situació n'ha tret un bon profit Marine Le Pen. Ha perdut les eleccions; era previsible, almanco, segons totes les enquestes. Però, tot i que no arribat, per poc, al desitjat 40 per cent, ha més que doblat els resultats que va obtenir el seu pare i continua en una progressió creixent, que la fa, fins i tot, majoritària en les circumscripcions més pobres del nord i del sud de França. El FN ha capturat, inclús, alguns milers de vots dels electors qui, en la primera volta, van optar pel candidat de l'esquerra radical, Jean-Luc Mélenchon i que, en la segona, no han confiat en aquest antic banquer que pretén acomiadar 12.000 funcionaris, flexibilitzar l'acomiadament i allargar l'edat de jubilació. I la seva líder està convençuda de seguir augmentant la presència i la força de la seva formació en les legislatives del mes vinent.

Quin futur espera, idò a Macron? De moment, absolutament incert. D'entrada, li caldrà crear i consolidar, en només un mes, un partit que pugui resultar majoritari en aquestes eleccions del juny. En cas contrari, haurà de cercar suports a una i altra banda de l'hemicicle de l'Assemblea Nacional. I açò, a França (com a Espanya, per cert), ha estat fins ara impensable. Però les dificultats més notables les tindrà, sens dubte, al carrer. A les poques hores d'haver estat elegit i quan, evidentment, no havia format encara el seu govern, ja hagué de sentir una resposta ciutadana, en forma de protesta i de reivindicació dels drets socials i laborals de les classes més baixes. Entre alguns d'aquells manifestants, n'hi havia qui asseguraven haver-lo votat en la segona volta. El president per eliminació s'haurà de guanyar, a partir d'ara, moltes confiances que, de moment, no té. I ell ho sap, i ho va reconèixer en el seu primer discurs de la nit electoral.