De rebot

L’experiment Macron

|

Valorar:

Vostè no ho recordarà, que és molt jove, però la yenka va ser un ball dels anys 60 una mica estrabul·lat, que compassava així: «esquerra, esquerra / dreta, dreta / davant, darrere / i un, dos, tres». Resultat: que per molt que et bellugassis paraves allà mateix. Segons com vengui, aquest podria ser el destí de les primàries del PSOE, de la moció de censura de Podem, dels congressos de renovació... Però siguem positius i tinguem fe en el progrés i els processos.

M'imagín també que l'immobilisme no pot ser el propòsit del jove polític francès que ha guanyat les presidencials amb un lema que deia «En Marche!» Emmanuel Macron s'acaba d'inventar un govern de dreta, d'esquerra i de centre o sigui un totum (revolutum?) presumptament sense fronteres ideològiques, que vol reunir en una mateixa taula transgressió, renovació i experiència. Amb homes i dones arribats d'horitzons polítics aparentment antagònics: alguns socialdemòcrates, qualque radical, centristes de tota la vida, dretans que han marcat el pas en altres formacions... Com fer treballar junts ministres que fins ara eren aferrissats adversaris polítics? Al front del ministère de la transition écològique et solidaire, un emblemàtic Nicolas Hulot, escèptic quant a la utilitat del creixement econòmic per se, defensor de la fiscalitat ecològica, contrari als tractats comercials transatlàntics, al model agrícola dominant, a l'energia nuclear, etc. és el tercer home fort d'un govern en què tota la política econòmica està en mans de la persones de dreta dura, neoliberals dogmàtics. Difícil síntesi.

En un recent article a «Le Monde», Pierre Moscovici expressava que el projecte Macron conté propostes progressistes i proeuropees, que seria absurd de refusar. El comissari europeu d'afers econòmics i financers animava el PSF, que ha sortit destrossat d'aquestes eleccions, a posar a prova el seu pragmatisme no negant-li d'antuvi el suport i recomanant no caure en polèmiques estèrils, sinó debatre idees de futur a mitjan termini. Però les primeres mesures del nou govern gal, just després que Macron anàs a besar el forrellat a la senyora Merkel, semblen un dejà vu que ha sollevat els sindicats francesos, els quals encara (subratllem l'adverbi i toquem ferro!) tenen una certa força obrera. Una força que els governs de Thatcher i Blair, de González, Aznar, Zapatero i Rajoy van aconseguir debilitar fins esmorteir, respectivament, a Gran Bretanya i a Espanya.

Com es diu dels experiments, millor fer-los amb gasosa. Tanmateix, un mínim de prudència aconsella esperar a veure'n els resultats.