De què anam?

El problema no són els pilons

|

Valorar:

L'estiu de 2017 ja no podrà ser un estiu com els altres. El fanatisme i la ignorància l'han tacat de sang per sempre. Cada dia de l'any es perpetren accions inhumanes i actes de terror, però aquest de Barcelona ha tocat massa a prop per poder-lo llegir com una notícia més. Aquest apuntava directament el nostre entorn més conegut, i per açò l'hem viscut amb més indignació i sentiment.

Però açò no ha d'impedir que valorem les accions d'aquells que tenen el compromís i l'obligació de protegir, per damunt de tot, la convivència pacífica que desitjam la majoria dels humans, de tots els colors i de totes les religions, o de cap. I en aquest sentit aquests dies han grinyolat moltes coses.

I potser per tapar-les, s'han dit bestieses que, si no fos pel respecte a les víctimes, mos farien riure. La darrera, donar la culpa a la falta de pilons (que en castellà anomenen bolardos) a la Rambla de Barcelona. Qui coneix aquest carrer sap que, per impedir l'accés motoritzat al passeig central, en farien falta milers. I que ja posats, impedirien també el pas de qualsevol vehicle d'emergències. I que si l'objectiu terrorista era la Rambla, s'aconsegueix el mateix resultat macabre metrallant la gent des de darrere els pilons, com a França, o apunyalant-la individualment, com a Alemanya o Finlàndia.

El problema no són els pilons. El problema són les ments perverses capaces de convèncer uns al·lots d'encara no vint anys que, per construir el seu món, han d'assassinar com més gent millor. I que hi ha un déu que premiarà aquesta crueltat i encara més si ells també moren en l'acte.

Però dit açò, l'atemptat gihadista ha deixat en falderet molts arguments del govern espanyol. El primer –i s'ha de dir ben fort— que la policia de Catalunya no és la broma que mos deien, sinó un cos de primer nivell i amb una gran capacitat operativa. Pel seu coneixement de l'integrisme, per la celeritat amb què ha resolt les incògnites del cas i per la mesura amb què ha administrat la informació, sense mentir mai.

La segona, que la premsa nacional està tan malalta que ha barrejat sense miraments l'atemptat amb el referèndum català. Potser va tan mal informada que encara no sap que abans del de Barcelona hi ha hagut actes terroristes a Londres, París, Frankfurt, etc. O és que es pensa que en totes aquests ciutats estaven a punt de celebrar comicis independentistes? Un contrast absolut amb la premsa internacional, que aquests dies no fa més que elogiar el govern català per l'eficàcia amb què ha gestionat l'acció policial i l'atenció de les víctimes.

La tercera, que aquests polítics que reclamen la unitat i la importància d'anar junts, fins ara no havien mogut ni un dit perquè la policia de Catalunya tingués la informació que li correspon. No solament l'han mantingut al marge de la coordinació de les policies europees (Europol), sinó també de l'organisme espanyol d'Intel·ligència contra el Terrorisme (Citco). I encara més, durant vuit anys s'han negat a convocar la Junta de Seguretat de Catalunya, que finalment es va reunir el 10 de juliol després de l'ultimàtum del president Puigdemont al ministre Zoido. I en aquests anys, mira que han repetit de vegades que Catalunya era el cau del gihadisme, i que açò és culpa del nacionalisme...

La quarta, que la pressa d'aquest ministre per tancar l'expedient des atemptats de Barcelona i Cambrils, quan quedaven tants de caps per lligar, l'inhabilita per ocupar el càrrec. Per prepotent, ja que el cas no el dirigia ell sinó el govern català, i per irresponsable. I aquí hem d'afegir l'actuació del president Rajoy, que va perdre un dia abans de presentar-se a Barcelona i que va haver d'acabar acceptant que el centre d'operacions era el Palau de la Generalitat. I el ministre Datis d'Afers Exteriors, que va arribar tres dies tard, quan el conseller català ja havia rebut els ministres de França i Alemanya...

La que fa cinc, i aquesta és la més terrible de totes, que si hem de creure el senador nord-americà Ben Cardin, la CIA havia informat les autoritats espanyoles de senyals que feien pensar en la preparació d'un atemptat. I que aquesta informació mai no va arribar al govern català, que quan es va esclatar una casa a Alcanar va haver de partir de zero, sense ni sospitar que podia tenir relació amb un atemptat terrorista.

Sort que Barcelona té prou empenta per refer-se a deveres de la desgràcia. Per tornar a passejar més que mai per la Rambla i per manifestar-se al crit de «no tinc por». I per acceptar el immigrants àrabs que, en definitiva, són els més perjudicats per un terrorisme que prostitueix el seu nom. Però Barcelona tampoc no oblida què ha succeït i com s'ha gestionat.