Si Déu no li posa remei, avui dimecres, haurà arribat el moment de la veritat. Ja fa mesos, anys, que Catalunya és el centre del debat polític espanyol. Però avui és quan el Parlament català té previst aprovar les dues lleis que, definitivament, l'enfrontaran amb l'Estat, la del Referèndum i la de Transitorietat Jurídica.
I per la seva banda, el Govern espanyol ja ha avisat que té tota l'artilleria jurídica a punt perquè aquestes lleis mai no s'arribin a aplicar. La veritat és que el senyor Rajoy ja fa mesos que s'ha blindat perquè la feina bruta li faci el Tribunal Constitucional. Fins al punt de canviar la llei de tan alt organisme per donar-li l'atribució de suspendre els càrrecs democràtics que no l'acatin.
Però la hipòtesi que el Govern espanyol pugui aturar amb aquestes eines el referèndum que tanta gent reclama a Catalunya, cada vegada és més incerta. Encara que s'inhabilités a les autoritats catalanes, o fins i tot que les enviassin a la presó, tard o d'hora s'hauria de restablir la democràcia. I en unes futures eleccions, la victòria independentista seria clamorosa. No necessitarien ni celebrar un referèndum.
És evident que, en aquests set anys que dura la cosa, els governants espanyols han jugat molt malament les seves cartes. I de res els ha servit l'experiència de quan van perdre Cuba o l'Argentina, en què van fer el mateix paper. La prepotència, l'orgull i la veritat absoluta són mals aliats de la política.
Quan Catalunya demanava la revisió de les seves balances fiscals, perquè ja era un escàndol l'expoliació a què era sotmesa, els governs espanyols van respondre amb un cop de porta. Com estan responent ara a València i Balears, que sembla que per fi han descobert que també son sobreexplotades en nom d'una falsa solidaridad nacional.
En aquests darrers anys, el Govern català ha volgut negociar amb l'espanyol fins a disset vegades, i la resposta sempre ha estat la mateixa. O pitjor encara. A mesura que la reivindicació catalana creixia, la legislació espanyola ha anat tancant les comportes de l'autonomia econòmica fins arribar a l'escàndol del FLA del senyor Montoro i a voler-nos fer creure que Catalunya necessitava la seva ajuda. Quan continua essent l'autonomia que més creix.
No hi ha hagut cap voluntat d'atreure els catalans per construir una Espanya en què ells tinguessin cabuda amb la seva pròpia personalitat. Que es va voler respectar a l'època de la Transició, però que a cop de lleis i de discursos s'ha tornat a marginar. En aquests anys de confrontació, el Govern espanyol s'ha projectat davant Catalunya amb la seva pitjor imatge. I amb la idea de desanimar l'independentisme, ha pres iniciatives indignes que li han acabat rebotant a la cara.
Primer va ser el cas Pujol, convertint tota la família en el símbol del robatori organitzat. Però les exageracions sempre acaben rebotant. I darrere hem conegut la cinquantena de casos mafiosos vinculats a la política espanyola, que converteixen els Pujol en uns aprenents de tercera, si és que ho són. A continuació es va voler tacar la honorabilitat dels senyors Mas i Trias, atribuint-los comptes corrents a Suïssa en plena campanya electoral. Uns comptes que s'ha demostrat que eren tan falsos com els informes de la policia on els denunciaven.
Però darrere de tanta mentida ha arribat la crua realitat. La corrupció que hi ha a Espanya té tals dimensions que ha afectat la família reial i el partit del govern, capaç de destruir ordinadors a cop de martell quan el podien comprometre. O directament al seu president, testimoni obligat en el cas Gürtel. La sèrie «Narcos» s'anuncia aquesta temporada aprofitant les paraules del senyor Rajoy al seu amic Bárcenas: «Sé fuerte, Luis».
Vam haver de suportar també les converses del ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, en què es felicitaven d'haver destruït la sanitat catalana i de tenir fiscals que afinaven quan era menester. I si no era prou per sentir oi d'aquest govern, encara hem assistit al linxament dels Mossos d'Esquadra amb informacions falses sobre l'atemptat de la Rambla. Mentre arreu del món es reconeixia la seva eficàcia, a Espanya, amb els morts encara calents, se'ls ha volgut fer bonibé responsables de la desgràcia. I encara n'hi ha que s'exclamen de les xiulades al rei durant la manifestació de condol...
Avui dilluns, mentre escric aquestes retxes, escolt el senyor Rajoy que diu que el referèndum català és una estafa a la democràcia. Però també veig al senyor Puigdemont que, estalonat per cinc premis Nobel de la Pau, diu que l'estafa seria impedir que es faci.
