No m'estranyaria que d'aquí a uns anys, a la carrera de Dret, s'estudiàs el sorprenent interrogatori a què l'Audiència espanyola va sotmetre un regidor de Vic. Va succeir encara no fa un any i el regidor és de nom Joan Coma. L'homo havia dit en un plenari municipal que «per fer una truita s'han de rompre els ous». Una dita en català que qualsevol menorquí pot entendre, encara que segons alguns il·luminats noltros rallem un altre idioma.
El fiscal, decidit a demostrar que el regidor era un terrorista o bonibé, el pretenia posar en evidència amb preguntes com aquestes: «Los huevos no se rompen solos, implica el uso de la violencia o no? ¿Esta rotura significa el uso de la fuerza?» Ja us podeu pensar la cara que devia fer el pobre Coma sentint aquestes coses, quan ell s'havia limitat a emprar una frase tan metafòrica com aquella altra de «mesclar ous amb cargols»...
Espectacles tan ridículs com aquest estan a l'ordre del dia a Catalunya. La setmana passada, un dispositiu molt ostentós de la Guàrdia Civil va registrar, durant cinc hores, les oficines d'un modest setmanari comarcal que publiquen a Valls. Hi cercaven les paperetes del referèndum. I quan es van cansar de fitorar papers i se'n van anar, la gent concentrada al carrer els va dir adéu amb aquella cançó de «Passi-ho-bé i fins l'any que ve»...
Perquè sembla que aquestes històries no alteren gaire el sentit de l'humor amb què, a Catalunya, s'està rebent l'ofensiva del Govern espanyol contra la voluntat de votar. De la mateixa manera que les autoritats catalanes mostren en públic molta tranquil·litat i un convenciment a prova de bomba. I té mèrit, perquè ja acumulen acusacions que els podrien fer perdre el seu patrimoni familiar i retenir-los a la presó fins a vuit anys. Res a veure amb la impunitat dels banquers.
I és que, com deia el regidor de Vic, per fer una truita s'han de rompre els ous. I així va succeir al Parlament català la setmana passada, en què la majoria va aprovar dues lleis que efectivament rompen amb l'ordenament espanyol. Açò sí, ho van fer amb tota la legalitat, per més que la senyora Sáenz de Santamaría ho tractàs de «vergonya democràtica». Simplement, van copiar les formes expeditives amb què el Congrés espanyol el 2011 es va permetre modificar la Constitució per la via d'urgència...
Els ous ja estan romputs i ara toca veure quina truita en sortirà. I açò bàsicament dependrà de la gent. Perquè en definitiva la majoria parlamentària i el Govern de Catalunya no han fent més que complir allò a què es van comprometre davant els seus electors. És ver que ho han intentat negociar amb el Govern espanyol, però sense resultats. I finalment, han tirat pel dret acollint-se a les lleis internacionals.
I pel camí han capgirat la política espanyola. Els eixos tradicionals de dreta i esquerra s'han romput -temporalment-, substituïts pels d'unionisme o separatisme. I així, a una banda veim confraternitzar els senyors Rajoy, Rivera i Sánchez. Sí, aquell Rivera que primer de tot havia d'acabar amb la corrupció del PP. I aquell Sánchez que deia que «no és no» a la presidència de Rajoy. Junts i ben avinguts, no per cercar una sortida, sinó per evitar que els catalans es pronunciïn. Les voltes que dona la vida! Ah, i el senyor Iglesias, que no sap de quin bàndol és.
A l'altra banda, poques diferències. Cristianodemòcrates, centre dreta (Partit Demòcrata, ex Convergència) i centre esquerra (ERC), aliats amb l'esquerra anticapitalista (CUP), amb el projecte ambiciós de donar a Catalunya veu pròpia. La que no té a pesar de les bones voluntats amb què, en primer, es va concebre la Constitució espanyola.
La celebració de la festa nacional, l'11 de setembre, s'ha viscut a Catalunya com una pausa per agafar forces davant els dies complicats que vénen d'aquí a l'1 d'octubre. Va sortir moltíssima gent i els carrers de Barcelona es van convertir en una festa. Tret del minut de silenci que es va guardar per les víctimes de la Rambla. I poden creure que arriba a l'ànima la percepció de més d'un milió de persones en absolut silenci.
Però passada la festa, respectada per evitar que encara sortís més gent al carrer, tothom preveu que l'acció del govern espanyol de cada dia serà més contundent. És una cosa que a jo me costa d'entendre. Que un governant que es diu demòcrata pugui ser insensible a la mobilització de tanta gent i des de fa tants d'anys. I que en comptes de mirar com els pot atendre, l'única idea que li surti de la clespa sigui fer jutjar els seus dirigents electes.
Ara bé, també fa pensar una altra cosa: on s'amaguen tots aquells demòcrates d'Espanya que voldrien diàleg i no confrontació? Perquè tampoc no veig que piulin.
