De què anam?

En quin país vivim?

|

Valorar:
Visto 292 veces

«Saben aquel que diu -imitant l'estil de l'humorista Eugenio- que todo esto de la independencia de Catalunya es un invento de los corruptos políticos catalanes para no ir a la prisión?».

Sabuda, per experiència pròpia, la superficialitat amb què els governants de Madrid coneixen tot allò que hi ha a més de cinquanta quilòmetres de la capital, la cosa segurament devia anar així. Algun col·laborador del senyor Rajoy -potser el mateix Jorge Moragas, que sempre li dona coba- es va fer el graciós amb aquesta mala imitació de n'Eugenio, i el president es va creure que anava de ver.

I darrere seu, s'ho van creure els ministres, els secretaris generals, els subsecretaris, el Tribunal Constitucional i tota la tropa que comanda en aquest país. I també els diaris i les televisions que des de la capital del Reino mos irradien la veritat sagrada, perquè noltros, pobres perifèrics, no tenim prou lucidesa per veure-la amb el ulls propis.

Així és com, per culpa d'una broma, potser esteim a les portes de veure baratar les fronteres d'Espanya. També s'ha de reconèixer que açò de fer bromes amb els catalans ha estat una pràctica recurrent en la història. I que a moltes tertúlies no hi ha cosa més agraïda que simplificar la seva ànima amb allò de «la pela és la pela». I d'aquí es pot fer el gran salt i acusar-los d'insolidaris i de racistes.

Clar que la realitat no pot ser més diferent. Perquè tres quartes parts dels habitants de Catalunya tenen els seus orígens fora, sobretot arreu d'Espanya. I si fa seixanta anys es deia «xarnego» a aquell que arribava amb una mà davant i una altra darrere a cercar feina, ara el millor elogi que es pot fer de Catalunya és dir que és un país de xarnegos. Tothom s'hi sent i tothom n'està orgullós. O és que hi pot haver una cosa més positiva que haver aconseguit ajuntar tanta gent diversa amb un mateix sentiment de país?

El govern espanyol i companyia no van voler escoltar aquella primera veu del president de la Generalitat José Montilla, del PSC-PSOE, que els avisava de com creixia la desafecció dels catalans, que se sentien malvolguts per l'Estat espanyol. Tampoc no es van voler obrir a les peticions dels polítics catalans que demanaven, com a mal menor, un nou pacte amb Catalunya. I cada 11 de setembre es tapaven els ulls com un estruç per no reconèixer la magnitud i el sentit d'aquelles manifestacions. Ni la veu en el desert de n'Iñaki Gabilondo, van ser capaços de captar.

I així, han continuat amb les clucales posades fins al dia d'avui, convençuts que la broma de n'Eugenio era la realitat. I sense cap voluntat d'entendre què estava succeint, han preparat tota l'estratègia amb la idea que havien de convèncer els catalans -mesclant veritats i mentides- que el seu problema són els polítics corruptes que els dirigeixen i que els han abduïts com si fossin ases. Tot sigui dit, bon un el PP per rallar de corrupció i d'abduccions marcianes.

Per açò l'1 d'octubre el senyor Rajoy es devia despertar ben retgirat. El món no era com ell s'havia cregut. Catalunya existia i era un país complex com ho són tots els països de ver. Aquell referèndum que havia declarat il·legal i que la intel·ligència de l'Estat, amb la veu burleta de la senyora Sáenz de Santamaria, donava per mort i ben mort, havia començat a les 9 en punt del matí. I com del cel havien arribat les urnes, les paperetes, el cens i tot allò que hi ha en unes votacions normals.

Com que tota l'estratègia per impedir-ho havia estat inútil, només li quedava la raó dels que no en tenen, la força bruta. I la va aplicar sense miraments contra gent indefensa i pacífica, amb la idea d'espantar els que volien anar a votar. Però així i tot hi van anar vells i discapacitats i dones prenyades i pares amb fills. I els cops de porra, les puntades de peu, les bales de goma, els gasos lacrimògens i els tocaments a les dones, van anar contra tothom sense distinció. Què es podia esperar d'uns «professionals» que havien partit cap a Catalunya al crit de «A por ellos»?

El ministre Zoido, de professió jutge, ha demostrat que és un bon jutge i que viu en el segle passat. Perquè per més que ha intentat amagar la realitat i manipular vídeos, tot el món ha vist com va actuar la seva policia diumenge passat. I la premsa estrangera (l'espanyola no, naturalment) li ha dedicat portades amb titulars com «Espanya, la vergonya d'Europa». I la ONU ha demanat una investigació. I el Parlament europeu no ha tingut un altre remei que convocar un ple per rallar de la situació de Catalunya.

Avui dimarts matí Catalunya està pràcticament paralitzada en senyal de protesta. I hi participa encara molta més gent que aquells més de dos milions de ciutadans que, enmig de la carnisseria que protagonitzaven les forces de l'Estat, van tenir la valentia d'anar a votar. Té mèrit tanta il·legalitat.

De les conseqüències, ja en rallarem amb la pròxima entrega.