TW

Ho va dir la ministra Montserrat: «Els farem entrar en raó». I ho han fet. La seva 'raó' entrava a caps xapats, a coces i punyades. Lamentable, molt trist! Todo por la patria. És la «raó d'Estat», que significa assumir i actuar d'acord als interessos propis del poder, de la seva pervivència o enfortiment front als qui gosen desobeir-lo.

Nicolau Maquiavel expressava amb aquest concepte l'exercici de la violència per part dels governants en defensa dels seus interessos, fins i tot a risc de perjudicar els ciutadans que s'hi oposen. Els defensors de «la raó d'Estat» solen considerar que la defensa dels seus interessos legitima que els governants ignorin i violentin les pròpies lleis. Talment aquest és l'argument esgrimit per la quasi totalitat de l'opinió publicada espanyola a l'escalf del seu nacionalisme rampant davant del que diuen desafío catalán. Així han volgut justificar l'actuació de les clavegueres del Ministeri de l'interior en la construcció del seu relat de mentides, la propaganda manipuladora, la conculcació de les pròpies lleis durant l'estat d'excepció de facto, etc., per molt que l'unionisme s'emboliqui amb la bandera de la democràcia i la legalitat.

Noticias relacionadas

Davant tanta demagògia i fracàs de la política, la resposta catalana és en aquella cançó del «Retaule del flautista»: «La resistència passiva no sabem si servirà; però si és col·lectiva, ja està bé per començar. No ens anirem d'aquí ni que ens treguin per la força. El que cal és resistir. Vine i seu al costat nostre...».

Són molts anys de consciència cívica, crítica, i resistència passiva. Segles i tot. L'immobilisme del statu quo espanyol ara i adés ha ficat mà (manu militari) a la violència per mantenir-se. S'ha retratat. Al carrer s'han vist també grups de dreta espanyolista, a qui fins ara no li calia manifestar-se perquè en tenia prou amb la Roja i el Tribunal Constitucional.

És tot un símptoma. Els qui havien hagut d'entomar la submissió dels seus drets (i ara en són ja majoria!) front als poders que han fracturat la societat catalana (i no és d'ara, fa anys que ho han estat fent) han dit prou. Res no serà igual. L'esquerda s'ha obert i l'Estat de la monarquia ha quedat al descobert, apunta la filòsofa Marina Garcés. Per a la catedràtica de la Universitat de Saragossa no hi ha dubte: els consensos de la Transició mostren la seva continuïtat amb el franquisme i als carrers batega el desig d'anar més enllà.