L'anunci dels guanyadors dels Premis Nobel me crea un cert neguit. Sovint es creu que els periodistes sabem molt de tot, que a una tertúlia televisiva podem recitar de memòria i interpretar coses com l'article 155 de la Constitució, quan en realitat la majoria no tenim tantes capacitats (en aquest aspecte les tertúlies televisives tenen un efecte similar a les pel·lícules eròtiques). És conèixer els noms dels Nobel i adonar-me que la majoria no me sonen de res, per exemple, escriptors dels quals no he vist un llibre mai. La meva ignorància queda en evidència.
Enguany m'ha reconfortat tenir una noció prèvia sobre què són les ones gravitacionals i qui les han detectat. Són (me la jugo, va) restes dels efectes provocats per cataclismes còsmics brutals de fa milers d'anys, i que ajuden a poder explicar-los. Seria, a una altra escala, com si l'any 2849 un habitant de la Terra o d'un altre planeta trobés una nòmina d'una cambrera de pisos amb contracte temporal en plena crisi o un tuit de Piqué sobre el procés català.
Descriure cataclismes que van passar fa molts anys és una difícil feina de científics. Però predir cataclismes catastròfics del futur està a l'abast de tothom. Són legió els que auguren magnes desastres davant els canvis normatius o les decisions alienes que els incomoden. Donar per bons els pronòstics que entitats, actors econòmics, polítics i clients matinals de bar fan constantment per defensar les seves postures quan no tenen millors arguments suposaria assumir l'adveniment de temps terribles de foscor i tenebres. Per sort, venim entrenats des de petits i sabem que ni ens posam malalts per no menjar quatre llenties ni els Reis ens ignoren per haver pintat la paret amb un boli. Per l'experiència acumulada, molts d'aquests funestos auguris interessats ens passen ja desapercebuts, com una ona gravitacional que entra silenciosa per la finestra de casa.
