De què anam?

L’any de la picor

|

Valorar:

Potser vaig errat, però me sembla que l'any nou no ha despertat grans entusiasmes entre la gent. Vist el camí per on han anat carros i bous durant el 2017, s'hauria de ser molt optimista per esperar alguna cosa bona per als dies que ara arriben.

És ver que el senyor Rajoy va aprofitar les eleccions catalanes per anunciar una puja del 20% del salari base, d'aquí a l'any 2020. Cosa que vol dir que, quan serem tres anys més vells, arribarà a la escandalosa xifra de 850 euros mensuals. Si tot va bé, perquè el president ho ha condicionat a uns resultats de l'economia espanyola que és mal de fer que es complesquin.

Clar que tampoc no mos ha de sorprendre. És un salari semblant al d'altres grans potències europees, com Grècia i Portugal. En canvi el de França, Alemanya i bonibé tots els altres països, avui ja ronda els 1.500 euros mensuals, sense necessitat d'haver d'esperar a l'any 2020 per veure com van les coses.

Però en cap d'aquests països no han gastat doblers ni en tenir la xerxa d'AVE més gran del món -i més ruïnosa- ni en pagar inversions privades si fracassen. Com ara el dipòsit submarí de gas -Castor- o els 900 quilòmetres d'autopistes de peatge construïdes a Madrid, paral·leles a les gratuïtes que ja hi havia (té morbo la cosa!).

Ni tampoc no hi ha notícia que cap d'aquests països tengui prop d'un miler de personalitats d'aquelles que estan al govern o el ronden, inculpades en casos de corrupció o d'apropiació directa de doblers públics. Clar que posats a dir, tampoc no tenen el cunyat del cap de l'Estat condemnat a presó i residint a Suïssa. Ni inculpacions al jutjat contra un tal M. Rajoy que ningú no sap qui és.

Qui deu haver celebrar la nit de cap d'any amb cotilló extra, són els jubilats, que enguany veuran incrementada la seva pensió en un 0,5 %. Un detall per part del govern, que a pesar d'haver-se polit la caixa de les pensions, i que el cost de la vida i l'electricitat hagin pujat molt més, els obsequia amb aquesta propina.

La situació és que, per molt que el govern Rajoy s'atribueixi el mèrit d'haver-nos tret de la crisi econòmica que va amenaçar mig món l'any 2008, la realitat és que la recuperació ha estat general a tot Europa, amb la diferència que aquí qui l'ha pagada és la gent més humil. I que la continua pagant mentre assistim, escandalitzats, als increments de beneficis de bancs i grans empreses vinculades al govern.

Però tot açò, per més càrrega social que tengui, és lletra petita comparat amb el gran repte que té la política espanyola en els pròxims dies. I és que la qüestió catalana, encara que l'hagin volgut disfressar de tren de la bruixa, continua sent el primer problema per aclarir el futur econòmic. Perquè la riquesa que genera Catalunya té tal dimensió, que els economistes coincideixen que, si s'independitzàs sense pactes, Espanya no seria econòmicament viable.

I per açò sorprèn la frivolitat del govern i dels partits que l'estalonen (PP, PSOE i Ciudadanos) a l'hora de valorar els resultats electorals d'aquest pseudoreferèndum que han acabat promovent i que han perdut sense pal·liatius. O es respecta la veu de la ciutadania -quan, a més, ha hagut de votar en condicions tan excepcionals- o ja mos podem anar preparant per al retorn al temps del silenci.

La sortida democràtica i més poc dolorosa d'aquesta situació, és reconèixer la realitat. I açò vol dir aixecar les acusacions infundades de sedició i rebel·lió que avui pesen sobre els líders dels guanyadors de les eleccions, tornar-los la llibertat i acceptar finalment el diàleg sense condicions que ells reclamen amb la força del vot.

El govern espanyol i els partits que l'acompanyen en aquesta travessia ja han marcat prou paquet, i s'ha posat en evidència que en temps de democràcia i llibertat, açò no serveix per espantar la gent. Al contrari, la reafirma en les seves conviccions.

El govern espanyol té demà dijous la gran oportunitat per demostrar que vol entrar en una nova etapa. És el jutge qui haurà de decidir si aixeca la presó preventiva contra Oriol Junqueres, vicepresident de la Generalitat. Però és el fiscal de l'Estat qui haurà de formular la petició en un o un altre sentit.

I el dia 11, compareixeran el conseller Joaquim Forn i els presidents d'entitats cíviques Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Tots ells duen mesos en presó preventiva amb unes acusacions de violència que cap persona que hagi seguit la seva trajectòria política s'atreviria a mantenir.

Si no hi ha finalment voluntat de diàleg -i qui l'ha d'encetar sempre és el més poderós-, ja els anunciï que acaba de començar un nou any de la picor. I ja se sap què vol dir açò, que tothom grata però ningú no se'n salva.