De rebot

Què esperam?

|

Valorar:

...Que passi qualque cosa. Que, tot i no creure en monarquies, vengui a nosaltres el regne de pau i justícia (valors republicans: no n'hi ha una sense l'altra). Que els dolents, que sempre guanyen, acabin perdent. Que, demà sí, arribi Godot i tot millori. El cas és que dins la caixa de Pandora, d'on sortiren tots els mals, només hi romangué l'esperança.

«Deixau tota esperança els qui entrau aquí dins» posa Dante Alighieri a l'entrada de l'Infern a la Divina Comèdia. Bé que no hauríem de creure gaire els rètols que se situen a les portes de determinades instal·lacions. Als camps d'extermini nazis es llegia «El treball us farà lliures» i a les casernes de la Guàrdia Civil, tant a la del meu pacífic poble com a la d'Intxaurrondo, «Todo por la patria». No calia batre's el cap per esbrinar què havíem d'entendre per «patria» ni saber què amagava el «todo», un indefinit absolut. Record que a l'entrada del barracó del CIR de Camposoto (Cadis) hi havia el desllorigador de tot en uns versos de Calderón de la Barca: «Aquí la más principal / hazaña es obedecer/ y el modo como ha de ser/ es no pedir ni rehusar...»

No pot resultar, idò, estrany que un coronel de la Guàrdia Civil, Diego Pérez de los Cobos, que el govern de M. Rajoy va enviar a Catalunya per coordinar els dispositius policials repressors del referèndum de l'1-O, digués al Tribunal Suprem que «el compliment de la llei està per damunt de la convivència ciutadana». Com ha comentat en un recent article Joan Melià, «un projecte de viure junts en aquestes condicions no és mai un projecte de convivència sinó de domini i submissió». Crec que té raó l'amic sociolingüista. La frase del militar a mi, mal coneixedor de tantes coses que tanmateix m'interessen, m'ha fet tornar a Montesquieu o, més ben dit, als comentaris que «L'esperit de les lleis» va suscitar a Louis Althusser («Montesquieu: la política y la historia», 1968). En efecte, Joan, els qui pensàvem que les lleis es feien per garantir i facilitar la convivència devíem anar errats de comptes; si més no, a l'Estat espanyol, on d'un temps ençà no hi ha separació de poders. Així ho va proclamar, i mira que ha plogut des de llavors!, un tal Alfonso Guerra, aleshores vicepresident de la Gran Nación: «Montesquieu ha muerto». I ben enterrat que el tenen a la Vall... «del Riu Vermell»?