Asseguts a sa vorera

La vida i el rugby

| |

Valorar:

Gràcies Fonso. Gràcies Rebeca. Gràcies Martina, Malia, Bruno i tu, petit Aleix. Gràcies per lluitar, per donar tot el millor que teníeu dins i fer, entre d'altres coses, que aquest article fos d'agraïment i no d'acomiadament. Gràcies per lluitar, per ser valents i per guanyar, sobretot per guanyar.

En una època en la que el món està boig i les notícies dolentes guanyen per golejada, no us imagineu lo bé que cau que et sorprenguin amb una de tan positiva i que et fer de tan a prop. I més quan un està molt més acostumat en aquestes línies a acomiadar que a donar de nou la benvinguda.

Resulta curiós el comportament de l'ésser humà, que és incapaç de trobar a faltar una cosa fins que no la perd o hi fa a prop. O, almanco, fins que perilla veritablement. I conec un grup molt especial de persones a les que ens ha passat. Hem patit, alguns hem plorat, em consta que n'hi ha que hem resat fins i tot quan n'hi havia d'ateus. Resulta curiós que quan creus que ho has perdut tot, el darrer que et queda per perdre és l'esperança. La Fe. Sigui quin sigui el significat que li vulguem donar cada un a aquesta expressió, la Fe.

Als que juguem a rugby ens costa molt perdre la Fe tot i que sapiguem que el rival de davant és més gran, més pesat, més ràpid o senzillament, més bo. Per això solem dir que podem flaquejar però no rendir-nos. Podem cedir un metre, però no la darrera alenada que ens hi queda. Podem perdre, sí, però mai no podem deixar d'intentar guanyar. I aquesta vegada, hem guanyat.

Fonso i família, ho hem aconseguit. No perquè fos fàcil -que no ho ha estat-, sinó perquè sabíem que al final valdria la pena. I ho hem d'aprofitar. N'hem d'aprendre. M'agrada pensar que per poc que ens agradi una experiència que ens veiem obligats a viure, l'hem d'aprofitar al màxim per aprendre. Encara que no ens faci feliços, encara que no ens ompli, encara que ens estiméssim més no haver-la de viure.

No vull que penseu que només heu après vosaltres, família. Hem après tots. Almanco tots i totes els i les que ens hem preocupat durant aquest mes i cosa de patiment i de milloria lenta, sí, però constant. No hem estat pocs.

Saps, Fonso? Des del primer dia que vaig jugar un partit de rugby vaig aprendre que no hi ha cap esport que s'assimili més a la vida. Són petites lluites constants. I ara crec que he reforçat encara més allò que no hi ha ni cap pilota perduda ni cap jugada per deixar-se anar. I que quan has caigut molt enterra, quan penses que estàs al fons del pou més fosc i profund, no tens altra opció que començar-ne a sortir sabent que per molt avall que hagis caigut, més avall no hi cauràs. És aleshores quan l'únic que hi queda per fer és seguir endavant. Com en el rugby. Com a la vida.

dgelabertpetrus@gmail.com