De què anam?

‘Al extranjero’

|

Valorar:

Potser més d'un que viatjava en temps d'en Franco, se'n recordarà encara d'aquells dos cartellots que hi havia a l'entrada de l'aeroport de Barajas, quan hi arribaves en cotxo. El primer senyalava cap a la dreta i deia «Vuelos nacionales». El segon, cap a l'esquerra, era d'esperar que digués «Vuelos internacionales», però en comptes d'açò s'hi podia llegir: «Al extranjero».

Involuntàriament, amb aquells dos cartells es feia un bon resum de la visió del món que tenia el règim franquista. Dins, l'ordre que ell imposava per la força. Defora, ves a saber què, però una expressió tan genèrica com «al extranjero» ja feia intuir que anaves del dret cap a un bordellot.

I és que les relacions internacionals no van començar bé per al règim del cop d'Estat. Els seus amics i col·legues, Hitler i Mussolini, l'havien ajudat a guanyar la guerra civil. Però quan van perdre la segona guerra mundial, Franco va renegar d'ells sense cap escrúpol. Fia-te'n dels que sempre posen per davant l'honor i la valentia!

El món exterior sempre ha estat observat pels governants espanyols amb recel, a la defensiva i amagant els draps bruts. Al manco en els dos darrers segles. Potser hi ha contribuït la seva escassa dedicació a la indústria i el comerç, o la seva falta d'interès per aprendre idiomes.

També podria ser que aquesta visió defensiva davant el món exterior vingués de no poder tapar la boca a tant exiliat il·lustre com hi ha hagut. Amb tantes dictadures i estats d'excepció, d'Espanya han acabat fugint des de científics i artistes prestigiosos, fins a polítics carismàtics defensors de la democràcia. I gràcies a ells, el món ha sabut quin pa es coïa aquí dins.

Però ens havíem arribat a creure que aquests temps de foscor ja s'havien acabat. I que aquí ja no hi havia res a amagar, tret de la corrupció. Fins que van arribar els fets de Catalunya i la fugida del seu president a Bèlgica. Els nirvis que ha provocat en el govern espanyol i la seva premsa addicta, ens han tornat al passat en un tancar i obrir d'ull.

I és que tornam a estar com sempre. Els partits que avui conformen el règim -ja costa distingir entre PP, Ciutadans i PSOE- dediquen els insults més vulgars i maleducats a qui és fora. I el tracten de covard perquè no es digna venir perquè el tanquin sense judici... Però en canvi no s'atreveixen a demanar-ne l'extradició, segurament perquè a fora serien mals de demostrar els crims de què aquí l'acusen.

En conseqüència, el discurs del president Puigdemont cada dia guanya força davant la imatge patètica d'Espanya, que manté a la presó sense judici quatre presos que potser podran jutjar per mil coses, però mai per la violència que implica els crims de què els acusen. Per informes que encarreguin a la Guàrdia Civil. Per gent i gent que facin declarar davant els jutjats. I ja n'han passat uns bons quants.

De tal manera que allò que està aconseguint el govern -com en el passat- és una opinió internacional que cada vegada es més contrària a què a l'Europa del segle XXI hi pugui haver presos polítics. Ni encavallament de poders. Ni repressió de les voluntats democràtiques. No és estrany que ja s'hagi posat en marxa una iniciativa jurídica per dur l'Estat espanyol davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Són les conseqüències d'haver volgut menar per la vida judicial un conflicte que era -i no ha deixat de ser- polític. I que demanava diàleg en comptes de jutges. Contra la creença que ara vol imposar el govern Rajoy que ja s'ha acabat la partida, la impressió que es té des de Catalunya és que tot just som a la mitja part.

I que els seus adversaris polítics, a més d'haver-li guanyat les eleccions que ell mateix va organitzar, acabaran sortint reforçats del disbarat judicial que s'ha organitzat. Si no és que Espanya decideix renunciar una altra vegada, com va fer en el passat, a ser un Estat de dret, amb totes les conseqüències que açò tindria, també econòmiques.

La internacionalització del conflicte català farà encara moltes passes i és possible que avui dimecres obri un altre front: l'exdiputada Anna Gabriel haurà decidit si es presenta a declarar davant el Tribunal Suprem o planta cara des de Suïssa, «desde el extranjero».