Cafè, croissant i...

Els límits de l’ofensa

| |

Valorar:

Fins fa poc, si un avi li deia amb veu dolça a la seva estimada neta que se la volia menjar, ningú s'alterava. Però ara l'avi ha d'anar alerta. El podria sentir un jutge ranci, un progre tuiter o un nou vell conservador i acabar a la presó acusat d'amenaces de canibalisme, o vilipendiat a les xarxes per alterar l'equilibri psicoemocional de la petita consolidant els rols de la societat masclista.

Entre la pell fina de profitosa querella fàcil, la dictadura claustrofòbica del políticament correcte i la intolerància a l'humor negre, a la sàtira àcida, un ja no sap què pot dir sense acabar sotmès a un judici sumaríssim, processal o internàutic. Tot es qüestiona, tot es jutja, tot ofèn algú. I el pitjor de tot: han desaparegut els contextos. És igual si la frase s'ha dit a una tesi doctoral o a un vespre de gintònics, davant un notari o a un mediocre rap. Ho has dit, has de pagar.

La veloç ampliació del que es considera ofensa es limita, però, a les paraules lletges. S'ha de ser imbècil per enyorar els Grapo. Sí. Clar. Però no seria també digne de ser considerat ofensa, injúria, quan algú educadament proposa sotmetre els aturats madurs a un humiliant esclavatge a temps parcial? O les declaracions de beneficis dels pirates hipotecaris de rescat preferent? O dels prestidigitadors fiscals? O els indults fàctics per omissió judicial i afecte de tribu de certs corruptes? O qui encara no renega, de forma gens discreta, del pre1975?

L'art, l'humor, la sàtira, la crítica, no poden estar coaccionats per ofesos unidireccionals de vocació, institucions sagrades a destemps, codis penals per a senyorets i nous abanderats avantguardistes de la veritat vertadera única inqüestionable extremadament sensible. La creació, la sàtira, han de rompre, fregar el límit, remenar consciències, dinamitar el confort mental. Qui vulgui escoltar Pablo Alborán, llegir «Tiempo» i riure amb José Mota, ho pot fer. Altres preferim que ens posin els principis ètics a prova, jutjar-ho i dictar la nostra personal sentència, que pot ser una rialla i un aplaudiment, o la ignorància i el repudi.