Pedraules

Ordi (366)

| |

Valorar:

La manifestació convocada el passat diumenge a Palma pel col·lectiu Mos Movem! Nos Movemos! Let's Go!, va ser un fracàs estrepitós. Segons la policia nacional, només va aconseguir reunir dues mil persones. I no seré jo qui posi en dubte la credibilitat de la policia de l'Estat. Una xifra ridícula si la comparam amb el nombre d'habitants que tenen les Illes Balears: 1.107.000 segons l'Institut Nacional d'Estadística d'Espanya. Només un 0,2 per cent de la població va sortir al carrer. Si la revolució dels somriures catalana hagués obtingut aquests percentatges magres, faria anys que hauria desaparegut.

Per què ha sobreviscut el moviment a pesar d'aquest nou fracàs inapel·lable, absolut? Perquè disposa de respiració assistida. És un malalt terminal que només sap xerrar en castellà i que respira perquè està endollat a la màquina de la premsa de l'Estat, del govern espanyol, de les elits econòmiques balears i nacionals.

El primer símptoma de la malaltia ha estat precisament la punxada de la manifestació. El segon, la divisió que infringeix al Partit Popular ja que l'empeny a recobrar la política lingüística suïcida que va impulsar José Ramón Bauzá. El tercer mal empeltat, la fragmentació de la dreta. El quart virus, el dibuix dels Països Catalans. I el bacteri definitiu, el més letal: l'evidència, a través de les declaracions al diari «El Mundo» dels organitzadors, que el moviment no ha sorgit per defensar els metges, el personal sanitari o els pacients sinó que ha nascut per «frenar el independentismo en Baleares».

Em sap greu, no obstant açò, el fracàs de la concentració convocada a Palma perquè sempre em caurà bé la gent que es manifesta encara que surti al carrer per defensar causes o idees amb les quals no combreg.

Dissabte passat, el dia abans de la manifestació, vaig anar al Teatre Biblioteca de Catalunya a veure l'obra «Sopa de pollastre amb ordi» del dramaturg britànic Arnold Wesker en un sobri i excel·lent muntatge de la companyia La Perla 29. Els protagonistes de l'obra són l'antítesi dels manifestants de diumenge passat a Palma: obrers, jueus i comunistes. L'obra comença amb la preparació d'una manifestació i l'eufòria posterior que ha provocat l'experiència entre els manifestants. Tenen la sensació que han guanyat, que l'adversari ha estat derrotat, que les coses milloraran i el món canviarà. Durant l'obra, que se situa a Londres i que abraça un temps comprès entre 1936 i 1956, el cap de família pateix un atac de cor, la filla se'n va al camp amb el seu company que ha lluitat com a milicià a la Guerra Civil espanyola, el fill emigra a França on treballa com a ajudant de cuina a un restaurant de París i, la mare, la dona que ho sustenta tot, no defalleix i, sense moure's del nucli domèstic, dóna continuïtat a les idees revolucionàries. El desencís final és absolut. Es pensen que no han aconseguit res. Dimiteixen de les idees radicals, excepte la mare que, sense negar les atrocitats comeses pel comunisme, es manté fidel a la idea de joventut. L'obra deixa un regust amarg que el temps de repòs, com passa amb els bons guisats, fa augmentar-ne els diversos sabors amagats.

Aquells revolucionaris pioners sorgits de les fàbriques de Londres van fracassar? Van millorar el món, el nostre món actual? Els obrers disposen de millors condicions laborals, han assolit drets mai somniats i, encara que hi ha molts de reptes estancats, ara són els empresaris, els funcionaris i els polítics de dretes que es manifesten. Si els protagonistes desenganyats de «Sopa de pollastre amb ordi» haguessin pogut veure amb els seus propis ulls la manifestació de Palma de diumenge passat, tal vegada pensarien que la seva lluita revolucionària per canviar les condicions de vida a les fàbriques tèxtils ha donat resultats reals a tot el món i, com a mínim, ha capgirat el paper dels actors. Convertits en caricatures de les lluites obreres del segle XX, al segle XXI, els empresaris poden jugar a ser obrers, els funcionaris públics a ser empleats maltractats, els polítics de dretes a ser activistes revolucionaris. Sura per damunt tot plegat una boirina de fingiment, un aire d'autoengany, una pluja fina de manipulació, una solada d'artifici i de sobreactuació. A diferència dels obrers, els encorbatats de diumenge passat sabien que la policia no els apallissaria ni els detendria, que els jutges no els jutjarien per alteració de l'ordre públic ni els incontrolats feixistes de les camises negres no els atacarien pel simple fet de manifestar-se. Són l'Estat, formen part de l'Estat, defensen l'Estat perquè saben que només amb la protecció de l'Estat podran conservar els seus privilegis. Menjar sopa de pollastre amb ordi proporcionat per una veïna caritativa és supervivència. Envelar-se una caldereta de llagosta amb llesques de pa de blat forma part dels plaers de la vida. L'ordi és una planta gramínia de diferents espècies del gènere Hordeum. Segons el «Deuteronomi», l'ordi és una de les Set Espècies de conreus que caracteritzen la fertilitat de la Terra Promesa de Canaan. Amb l'ordi s'elabora pa, cervesa i, a través d'un procés de maltatge del cereal, whisky. L'ordi, en castellà, es diu cebada. No confondre amb civada que, en castellà, es diu avena; un mot que també és acceptat en català. En qualcunes contrades valencianes s'anomena civada al cereal que a la resta del domini català se'n diu ordi.