A la mitologia grega hi havia el gegant Anteo, que matava tothom que s'hi apropava i guanyava forces cada vegada que el feien caure a terra. Va ser invencible fins que qualcú va decidir canviar d'estratègia. Hi ha problemes que no hi ha manera de resoldre i potser és que cal cercar noves fórmules d'abordar-los.
En l'època anterior a les armes de foc, les batalles es lliuraven cos a cos, colpejant, empenyent o estirant l'enemic per a desestabilitzar-lo. Anteo era fill del rei del mar -Poseidon- i de la mare terra -Gea-, de forma que rebia forces dels seus progenitors com més vegades queia al fang.
Actualment hi ha personatges del món televisiu i d'altres mitjans, que recorden aquesta capacitat de guanyar forces quan més baixen al fang. Homes i dones que han après el funcionament d'un món de xafardeig i discussions superficials, que es veu que resulta molt atractiu per la morbositat que desprèn.
També s'observa en determinats personatges de l'alta política, que fomenten un missatge de màxim individualisme i egoisme, així com un prisma de molt curt termini, per tal de pescar vots en aigües tèrboles i incertes.
El cas és que, diu la mitologia, Anteo va ser derrotat per Hércules, però no tant per una qüestió de força sinó d'estratègia. Ho va poder fer quan, mantenint el cap clar enmig del combat, es va donar compte que el seu adversari augmentava el vigor cada vegada que es desplomava sobre el terreny. De forma que el va alçar estrenyent-lo per la cintura i el va asfixiar en una abraçada mortal.
Hi ha problemes ambientals que semblen topar-se sempre amb un gegant que s'alimenta de fang. Poden passar dècades amb un diagnòstic científic molt encertat però amb decisions polítiques diametralment oposades. Basta veure les convencions mundials sobre el canvi climàtic i l'actual política dels Estats Units al respecte.
Algunes patents de tecnologies avançades, com ara els vehicles de molt baix consum, són adquirides per les grans corporacions i tretes del mercat, per assegurar així la continuïtat del negoci energètic. Hi ha campanyes informatives ciutadanes que s'intenten combatre a partir d'iniciatives de contractes publicitaris amb mitjans de comunicació. Els avanços en legislació social i ambiental s'esquiven amb tractats econòmics internacionals que els aboleixen. I així un llarg etcètera.
Són una casta de problemes que no troben solució simplement amb la metodologia tradicional de buscar un grup d'especialistes que analitzin, treguin conclusions i proposin actuar. Estem davant unes problemàtiques francament més complexes i per això cal posar-hi imaginació.
Alguns experts diuen que només es poden afrontar amb èxit aquests reptes si es treballen d'una manera molt multidisciplinar i innovadora. És a dir, creant grups de treball amb gent de diferents orígens i generant idees més enllà de les iniciatives habituals, amb l'objectiu no de teoritzar, sinó de dur-ho a la pràctica.
Aquesta manera de plantejar els desafiaments duu implícita una altra reflexió que val la pena expressar. Es tracta d'un plantejament invers a la teoria de la mà invisible del mercat. Com és sabut, diversos teòrics del liberalisme econòmic defensen que la suma dels egoismes individuals aplicats al món de l'economia, provoquen com a conseqüència un benefici del conjunt. La interacció d'interessos individuals es traduiria així en un resultat que beneficiaria la col·lectivitat.
Deixant apart les deficiències que cadascú li pugui trobar a aquesta teoria, la cosa és que, els analistes dels problemes complexos diuen que quan la gent s'implica per a participar en dinàmiques de millores col·lectives, rep un gran benefici individual. Capgiren, per tant, el raonament anterior.
Al deixar de centrar-se en els interessos particulars de cadascú per donar prioritat a l'interès comú, a mirar de complementar a l'altre, a buscar sinergies amb la resta de gent, es poden aconseguir avanços molt significatius i, al mateix temps, rebre una sensació reconfortant a nivell personal.
D'això en saben bastant el col·lectiu d'educadors que aposten per la innovació a les aules i que experimenten sistemes d'aprenentatge que miren de superar la competència entre alumnes per incentivar la cooperació i la interacció sinèrgica. Es tractaria, salvant les distàncies, d'aplicar dinàmiques similars a nivell de societat.
La satisfacció personal de saber-se participant de millores col·lectives és altament tonificant a nivell anímic. Hi ha moltes maneres de fer-ho en funció de les possibilitats de temps i recursos de cadascú. El món necessita construir un flux, una mà invisible que resolgui problemes en tost d'enquistar-los. Cal implicar-se. Perquè estar de tornada de tot és la millor manera de no arribar a res.
