La bona literatura, encara que sigui de ficció, sempre aspira a la veritat. En els clàssics trobam episodis capaços de fer entenent, millor que cap discurs moral, la condició humana. Colpit per la regressió de drets humans que s'està produint al regne d'Espanya, dolgut per la manca de reacció d'una esquerra espanyola, més monàrquica i conservadora que defensora dels drets bàsics, davant l'odi i revenja d'aquesta dreta tan poc democràtica que hi governa, i confirmada la nul·la funcionalitat política de les institucions de la UE, la lectura d'un text teatral de Maria Aurèlia Capmany m'ajuda a la reflexió.
«L'ombra de l'escorpí» (1974), amb tècnica brechtiana, es val d'un context històric llunyà -els dies previs a la batalla de Muret (12 de setembre de 1213)- per situar-nos davant el final de la dictadura franquista, quan totes les derrotes a la democràcia i als drets nacionals dels Països Catalans recobraven nous horitzons d'esperança. De la lectura de l'obra, en paraules de l'autora («catalana com sóc, conec un llarg historial de causes perdudes i de fidelitat a la paraula donada»), se'n pot extreure una senzilla veritat: el vencedor es queda amb la força i el dret però hi ha una veu subterrània que perdura.
L'exèrcit de Simó de Montfort, amb el suport del rei francès i beneït pel papa de Roma com a croada contra els càtars o 'bons homs', que pretenien acabar amb la corrupció institucional, faria pols la sobirania dels comtats a banda i banda dels Pirineus, hi moriria el rei Pere el Gran i s'iniciaria la destrucció sistemàtica i total d'un dels pobles més rics i més civilitzats d'Europa: el Llenguadoc.
Cap al final, un dels personatges, el misser Pere Grau, contesta a Aleu, un caragirat disposat a trair el seu poble: «Pobre esclau, que bé t'has après la complanta. Si els teus amos parlen francès, pagaràs dobles delmes (...). Els fruits que sembraràs ompliran el graner del francès, l'or dels teus mercaders colarà incessantment dins les arques forasteres. I tu, que no tens res, seràs desposseït de l'única cosa que era teva: la teva veu, les teves cançons, els noms que has posat a les coses. Servidors insolents del francès et faran d'amo i doblegaràs l'esquena i es burlaran de tu perquè canviaràs la teva noble llengua en una vil comèdia de francès...».
El centralista model borbònic de França ha estat i és aspiració persistent del règim borbònic espanyol, dit sia a qui vulgui entendre-ho.
Sota el signe de l'Escorpí, temps de tardor, la vida entra en el món de la nit, retorna a la terra. Però, en comentari de Jaume Vidal Alcover, quan l'assetgen per tots els costats, l'escorpí acaba emmetzinant-se amb el verí que ell mateix destil·la. Mala terra, la de l'escorpí. La lliçó que ens dona l'obra és el valor de la resistència. És allò de l'estaca: si tu l'estires per aquí i tu per allà segur que tomba. De corcada, ben segur que ho està. Però tindrem, entre tots, la força de tombar-la?
