Per què se'ls ha d'anomenar secessionistes i rebels, si són, clar i català, demòcrates republicans? Per què anomenar-los unionistes o constitucionalistes si ells són simplement monàrquics, partidaris del «sistema», statu quo, conservadors del règim, o sigui de la seua «democràcia autoritària»? La paraula justa no ha de deixar-se manipular pels qui manen i imposen la seva hegemonia. L'escriptor Matthew Tree, a la seua columna a «El Punt-Avui» («El mot just», 18/03/18) explica el concepte que millor s'escau al comportament del Madrid polític actual. Se'n diu «majoritarianisme» (traducció aproximada d'un concepte citat per Mukul Kesavan al «New York Review of Books»). I què és açò?
Un estat majoritarianista és aquell en què només els ciutadans que tenen una cultura, una fe, una ideologia o una llengua majoritària dins l'Estat són tractats com a ciutadans autèntics o, segons el vocabulari de Rajoy, «ciutadans normals». La resta són «tolerats» i d'ells s'espera que 'es comportin bé i amb deferència'. Si no ho fan, es deixarà de respectar la seua llibertat d'expressió, s'obviarà la seva voluntat política –ni que sigui expressada a través de les urnes- i es castigarà els seus líders, al mateix temps que es propagarà la idea que és la majoria la que ha estat injuriada i que és ben hora que es defensi contra la minoria insurgent. La disseminació d'aquesta idea, sempre segons Kesavan, és la condició prèvia per a actes de violència dirigits contra la minoria en qüestió. Amb el seu relat, l'1-O a Catalunya una minoria de caps violents catalans haurien agredit els policies espanyols llançant-se salvatgement contra pacífiques porres. Algú va dir que la realitat és l'encontre entre allò que succeeix i la nostra manera de percebre-ho.
«Yo soy español, español, español...» criden alguns en clau identitària i pretenen anar «a por ellos»; tanmateix, els qui no se senten espanyols, encara que administrativament ho siguin, repliquen que «els carrers seran sempre nostres» i titllen de «botiflers» qui contradigui un sol punt dels seus plantejaments.
L'aspiració dels fanàtics és que «els altres» es fonguin, com un gelat al sol, dins el cos de la nació, fe o moviment a què pertanyen fins que no hi quedi ni una molècula pròpia dels altres; llavors, els hauran reclutat per a un destí o un objectiu sagrat. Convé saber que, com explica l'israelí Amos Oz («Queridos fanáticos», Siruela, 2018), quasi mai es pot acabar amb una idea a garrotades; calen alternatives, promeses atractives, projectes més convincents.
