No record quantes vegades l'he necessitada, però la cosa -més o menys- sol anar així: som a casa, la situació s'agreuja, o de forma sobtada perd el coneixement. Atesa la gravetat, telefon al 061, deman una ambulància, m'atén el metge de guàrdia, li explic, i dona lloc a que l'agent XXX de la Policia Local es presenti a ca nostra. Tot succeeix en pocs minuts, i l'assistència ja és efectiva. Sóc una de les 300 ajudes diàries, dels 93.000 socors anuals.
No era broma, l'1 d'abril el Govern balear va assumir el servei de transport sanitari i l'atenció telefònica de les urgències, fent-se càrrec de la responsabilitat de la coordinació. Les Balears seran una de les poques comunitats autònomes amb un sistema propi —i públic— que permet administrar i controlar tot el procés.
Des de la dècada dels 70 les administracions públiques han tingut una tendència creixent per externalitzar la prestació dels serveis a empreses privades. Concessions o convenis que es presentaven sota l'etiqueta de la col·laboració pública - privada amb la pretensió d'estalviar costos i alleugerir l'administració. Amb el pas dels anys, han anat aflorant un seguit de problemes. L'estalvi no és sempre eficaç. La gestió directe permet un millor control i un compte d'explotació transparent.
Cal mantenir i desenvolupar la universalitat, l'equitat i la sostenibilitat del sistema sanitari i la seva titularitat i responsabilitat pública és el millor garant d'aquests drets.
