Flor de sofre

Sí, en defensa del patrimoni públic

| |

Valorar:
Visto 137 veces

Si la socialdemocràcia està en hores baixes, i no diguem el comunisme i el socialisme, no és tant per les idees neoliberals sinó pel triomf de les formes de vida que impulsa, ja hegemòniques. Dit ras i curt, no pensem sinó que som neoliberals, éssers individualistes, que eren impensables només fa quaranta anys quan els sistemes de treball i de convivència veïnal encara mantenien maneres comunitàries.

A OCCIDENT, hem arribat fins aquí per la sedimentació de moltes polítiques del capital, que ha treballat concertadament com un poderós agent, des de l'àmbit de les empreses privades (campanyes de les multinacionals mitjançant la publicitat) i de les institucions públiques (privatitzacions i retallades per deixar els serveis públics en un nores). Ara bé, cada país, malgrat anys d'operacions del mateix caire, presenta els seus caràcters originals. No tots són exactament iguals perquè el passat del qual venien ha jugat el seu paper. Gosaria a dir que a Espanya som més americans que els americans per haver assumit de forma notable els seus valors més significatius, el culte a l'esport i al dobler, en menysteniment de la cultura, quan als Estats Units, per tradició, encara té un enorme valor en els estrats socials mitjos i alts.

En el cas espanyol, i pel que fa a la cultura, s'ha configurat una sociologia en què és hegemònic el consum de creacions cinematogràfiques i musicals anglosaxones mitjançant la televisió, la ràdio i la pirateria. Un model passiu. És una minoria el que té per costum anar al cine, comprar música i anar a concerts, assistir a obres de teatre, comprar llibres i vestir les parets de casa amb obres d'art. Paradoxalment, la interiorització de la idea que la cultura no és valuosa en cap sentit (ni en termes de prestigi, perquè el prestigi només el dóna els doblers, ni en termes morals) ha provocat que es busqui la cultura gratuïta proporcionada per les administracions públiques o les fundacions privades (que són ben poques). Les associacions culturals veuen com moren els associats i no hi ha recanvi generacional. Els equipaments públics, després d'anys de retallades, ofereixen serveis cada vegada més tercermundistes, però que són oasis en el desert per la poca població que encara té gana de cultura.

VEIG EL FUTUR negre. La mostra significativa que l'esquerra ha perdut el nord sobre les formes de vida comunitàries i solidàries a perseguir és que un dels seus dirigents més significatius, Pablo Iglesias, s'hagi comprat un xalet a quaranta kilòmetres del centre de Madrid. És a dir, s'emmiralli en la societat de los Ángeles, d'urbanisme dispers i vida individualista.

Les formes de vida són com els idiomes, per fer-te'ls teus els has de practicar i dominar. Revertir els desballestament de les formes de solidaritat comunitàries, reconquerir les administracions i els patrimonis públics perquè contribueixen al benestar general i en especial al dels més desvalguts és una tasca semblant al de qualsevol aprenentatge. Es fa camí al caminar. No hi ha cap més secret.

Per açò, només puc fer que felicitar al Consell insular de Menorca per la compra del jaciment arqueològic de Son Catlar. Només fent gestió comunitària, tant sigui a petites passes com a grans, serà possible una societat decent en què l'estima a les persones per damunt dels doblers sigui la norma. Bastir un nou futur, ple d'oportunitats per a tots i sense generacions perdudes, implica eixamplar i valoritzar la vida en comú, també comprar patrimoni immoble i moble i fer que els treballadors al servei de la funció pública aportin el millor del millor pel conjunt de la societat. Que siguin les pedres velles de Son Catlar símbol per unes polítiques per una vida nova.