Joan Pons Alzina29/06/18 0:00
TW

Considero un valor fonamental el respecte. Penso que tothom mereix consideració i que no hi ha enemics sinó, en tot cas, adversaris. Dins la meva constel·lació de valors, que són plurals i forçosament jerarquitzats, la no violència en totes les formes té major superioritat moral. Però sé perfectament que, per altres, no manifestar predisposició a anar a les mans és signe de debilitat i està en els darrers esglaons. Em poden qualificar de covard perfectament. Vist com van les coses amb el tema de Catalunya i el finançament de les illes Balears, està clar que el que jo considero un valor dels més bàsics a seguir no ho és per molts. I aquest és el problema fonamental de la democràcia: viure junts, tolerar-nos, tot reconeixent que, com l'aigua i l'oli, no és possible ajuntar valors irreductibles i irreconciliables.

Efectivament, hi ha individus que lideren els partits desqualificant l'oposició fent servir els adjectius, que no arguments i dades contrastades i contrastables, més ignominiosos i amb una gran agressivitat verbal, perquè saben que aquestes formes ja generaran per elles mateixes prou simpaties i adhesions dels companys de partit. El valor que es considera és precisament la violència. Malauradament, d'aquests n'hi ha molts en la dreta conservadora no lliberal.

Davant les persones que en les tertúlies només fan que desqualificar sense argumentar, m'estimo més no tenir-hi discussions perquè el paràmetre que és discuteix de manera implícita no és el contingut sinó la forma. No he aconseguit aguantar més de 10 minuts dels debats que organitza el canal de televisió «La Sexta» perquè molts dels tertulians només hi van a fer el mabre. A mi els mabres m'agraden veure'ls a la mar, al forn o a la graella i me'n faig enfora dels que tenen dues cames.

Noticias relacionadas
Joan Pons Alzina

Precarietat, caciquisme i desafecció cívica i política

Más noticias relacionadas

El nacionalisme català serà més viu que mai mentre sigui atacat. El dia que Catalunya aconsegueixi que la seva bandera sigui reconeguda per la comunitat internacional, el poble català la deixarà a un racó i s'ocuparà d'altres qüestions, com fan tots els nacionalismes que tenen Estat. El nacionalisme serà llavors quotidià, com ho és l'espanyol, que de tant quotidià que és no es reconeix ni es vol reconèixer.

En nom de l'Estat espanyol, M. Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaria van fer l'1 d'octubre passat el pitjor que podien fer, que és ordenar a les forces de seguretat espanyoles atacar a la població indefensa de Catalunya. Com posen de manifest les experiències de les guerres civils, la violència no es perdona, en tot cas, s'oblida. I oblidar vol dir deixar passar generacions. Pels cops de porra rebuts, a Catalunya hi ha un ressentiment transversal i que tindrà una llarga vida. Gràcies a la violència estatal hi ha independentisme per a molts anys. Els ponts estan ben romputs.

S'equivoquen de ple Cs, PP i PSOE quan pensen que insultant i humiliant arreglaran les coses perquè aconseguiran deixar als independentistes en estat de xoc i vençuts. Al contrari.