Pedraules

Dissolució (388)

| |

Valorar:
Visto 164 veces

El president de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Manuel Rubiales, que va destituir, a pocs dies de començar el Campionat de Futbol del Món de Rússia, el seleccionador vigent, Julen Lopetegui, que es mantenia imbatut des que havia assumit aquest càrrec de tanta responsabilitat simbòlica, per haver fitxat per un club, el Reial Madrid -circumstància que ja havia succeït moltes vegades en d'altres federacions i amb d'altres seleccionadors nacionals-, va nomenar nou seleccionador nacional -després del ridícul del primer substitut a Rússia, Fernando Hierro- a Luis Enrique, un entrenador que ha manifestat privadament i pública odiar el Reial Madrid, els seus seguidors i els jugadors madridistes.

Podem botar a la política i veure més casos que van per aquesta autoritària línia expeditiva convertida en un tret històric nacional hispà.

El Partit Popular ha celebrat per primera vegada unes primàries i els seus compromissaris d'arreu d'Espanya han triat el candidat del màster regalat per la Universidad Rey Juan Carlos, Pablo Casado, que va amenaçar públicament Carles Puigdemont amb un afusellament militar sumaríssim semblant al patit per un altre president de la Generalitat, Lluís Companys, detingut pels nazis i executat al castell de Montjuïc per Franco el quinze d'octubre de 1940.

I no només és qüestió del futbol (què és en el fons l'esport si no una evasió?), dels dirigent de dretes; també arriba als polítics d'esquerres que, a Espanya, només es diferencien dels polítics de dretes en la marca de la roba interior. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que va insultar el nou president de la Generalitat -no l'afusellat, tampoc l'altre que es mereix ser afusellat segons el nou president del Partit Popular, i del qual els tribunals alemanys -aquests sí cent per cent independents -que no independentistes-, democràtics i separats de la resta de poders de l'estat- han dictaminat que no pot ser jutjat per sedició, ni per rebel·lió perquè no hi ha base legal; idò, aquest president va anomenar com a ministre d'Afers Exteriors a Josep Borrell, un polític professional que sempre ha viscut de les arques de l'estat i que té com a desfici la neteja, en concret la desinfecció, un desfici que l'ha portat a considerar que abans de tot s'ha de desinfectar Catalunya i els catalans i que després ja veurem quan els tinguem desinfectats.

Podria posar cents d'exemples que van per aquest camí, exemples contemporanis i també exemples històrics que es remunten als orígens d'Espanya, aquella nació que va ser fundada tot just després del Big Bang.

Per mostra i continuïtat, aquests dirigents actuals, de dretes i d'esquerres, que cerquen la divisió i no l'entesa, la humiliació i no l'elevació, l'insult i no l'elogi haurien nomenat ministre de Sanitat a l'estrangulador de Boston pels seus mèrits demostrats a nivell internacional dins l'àmbit de l'otorinolaringologia.

I és que Espanya, l'estat espanyol, s'ha bastit des de la seva llunyana fundació sobre dues bases que han romàs inalterables al llarg del temps: la creu i l'espasa. Amb la creu i l'espasa es poden bastir grans imperis, però amb la creu i l'espasa aquests imperis no es poden conservar.

Només s'ha de mirar cap enrere. Espanya va bastir el major imperi que mai s'ha alçat sobre la capa de la terra (o el segon o el tercer o el quart; és igual). Era tan vast que, al segle XVI, es va encunyar la frase que a Espanya mai es ponia el sol perquè al menys en qualcuna part del territori encara era de dia. Què n'ha quedat d'aquell imperi aconseguit a base de l'espasa i de la creu? Engrunes. Ceuta i Melilla, dues ciutats autònomes espanyoles en terreny africà. Amb l'agreujant que, en territori espanyol, existeix, a pesar dels escarafalls dels polítics patris, una colònia britànica! Gibraltar.

La raó d'aquesta deriva natural dels grans imperis, dels grans estats, ja la va donar Lleó Tolstoi fa un munt de temps. Ho explica a la perfecció Per Petterson (Oslo, 1952) a la seva excel·lent novel·la «Sortir a robar cavalls» publicada per Club Editor: «Poso la ràdio. Enganxo les notícies del matí a mitges. Ja hi tornem a ser, però no guanyaran mai, a llarg termini no, fins i tot jo ho sé. Tolstoi ja ho va explicar a «Hadji Murat», i això que la novel·la té cent anys. En realitat, no s'entén que els grans estats no hagin après la lliçó, que no entenguin que al final seran ells que acabaran dissolent-se». En química, una dissolució (del llatí disolutio) és una mescla o barreja homogènia a nivell molecular de dues o més substàncies pures que no reaccionen entre sí.