TW

Mentre la majoria de menorquins ja no saben què és fer vacances a l'estiu, per l'Illa van passant els líders polítics de l'Estat i els seus acòlits, ben morenets i satisfets de la vida. Gaudeixen aquí d'uns paisatges naturals que, amb els seus programes polítics, la majoria d'ells han intentat destruir, per fer content el capital més avariciós.

I aprofiten els fosquets per donar lliçons de com hauria de ser Menorca, amb discursos idíl·lics d'un futur turístic que no voldrien per a ca seva. Un monocultiu en què les festes tradicionals es converteixen en espectacle, els llocs del camp en hotels i la cultura pròpia en folklore... Fins a la transformació de l'Illa en un gran parc temàtic en què no hi hauria res que fos de ver.

Açò sí, no explicaran quina solució hi ha per a tots aquests joves menorquins que volen fer altres coses que posar bona cara als turistes i acceptar els sous de misèria que comporta treballar en el sector de serveis. No explicaran que en el futur idíl·lic que prediquen l'única solució que tindran és emigrar, com ja han de fer ara.

I després se'n tornaran a Madrid. Quan acabi l'estiu ells no es quedaran sense feina, com si que els hi succeirà a tants de menorquins, però per donar la cara hauran de suar molt i potser dir moltes mentides. Perquè vénen una tardor i un hivern dels més calents per a la política espanyola, amb la monarquia qüestionada, el desgavell judicial de Catalunya, el govern en minoria i l'oposició en mans de líders que avancen reculant.

Enguany, la primera prova la tindran abans de començar la temporada, en ple mes d'agost, amb l'aniversari dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils. Un any després d'aquells actes espantosos, encara no sabem quina era la relació que hi havia entre l'imam que els va organitzar i la policia espanyola, ni per què els mossos d'esquadra no en van ser informats.

Per espanyar-ho encara més, el conseller que va dirigir la brillant actuació de la policia catalana, Joaquim Forn, duu més de sis mesos tancat a la presó sense judici. I acusat del mateix delictes de sedició i rebel·lió que el president Puigdemont, que ja ha estat exculpat d'aquestes acusacions per la Justícia alemanya.

I el major dels mossos d'esquadra responsable del dispositiu policial que va aclarir l'atemptat en quaranta-vuit hores, Josep Lluís Trapero, no és en presó preventiva, però està pendent de judici per sedició i per organització criminal. I el govern espanyol, en els mesos que va tenir ocupada la Generalitat amb l'article 155, el va destinar a fer feines d'arxiu.

Noticias relacionadas

En aquest context, costa de creure que el rei i les autoritats espanyoles es puguin presentar a Barcelona a homenatjar les víctimes d'aquells actes terroristes. Poques coses sinceres podran dir, si miren a la cara a les víctimes que van sobreviure i les seves famílies, que recorden perfectament qui va ser que els va atendre.

Però quan comenci la temporada política, les coses es complicaran encara més. Ja pot anar parlant ara el senyor Pedro Sánchez de reformes econòmiques amb la presidenta balear o amb qui vulgui. O de reformes polítiques que, després del desastre del PP, és evident que són necessàries.

Perquè el problema gros que té damunt la taula no és aquest, sinó donar una sortida airosa a la situació catalana. I treure-la del pou moure en què la va voler enterrar el seu predecessor, el senyor Rajoy, a través d'accions judicials que han escandalitzat Europa. I és que per més que no agradi el nom, Europa no pot acceptar que al seu territori hi hagi presos ni exiliats polítics quan no han comès cap acte violent. S'hi juga la credibilitat i el futur.

2 La cosa que podria fer sortir aquest país de forat és que el president Sánchez estigués intentant arribar a acords amb el president Torra, en secret, com es fa quan es negocia de ver. I que s'acabàs acordant un referèndum a Catalunya amb totes les garanties, com van fer el Canadà amb el Quebec i la Gran Bretanya amb Escòcia.

Clar que n'hi ha molts a qui açò no agradaria, però de moment no sembla que hi hagi damunt la taula cap alternativa que no passi per la repressió política i el silenciament dels milions de catalans que ho reclamen. I en democràcia, els drets de les persones han de prevaldre per damunt dels dels Estats.

Els senyors Rivera i Casado, segur que no ho veurien així. Encara més. Sense que el president Sánchez hagi donat -aparentment- ni una trista passa per resoldre el problema, l'acusen de tota casta de complicitats amb l'independentisme català. Ja no se'n recorden que el govern del seu admirat Aznar va arribar a negociar amb ETA -en secret, clar-, que era una organització que en comptes de demanar referèndums, matava.

Però ja se sap que sempre hi ha polítics populistes i salvapàtries que, per necessari que sigui, no estan disposats a amollar la sal. Els seus màsters ho acrediten.