A principis de maig d'enguany, es Partit Popular de Mahó va formalisar davant es Defensor des Poble -Síndic de Greuges, que diuen es finolis- una queixa pes reglament lingüístic de s'Ajuntament que dona preferència an es barceloní i margina es castellà. Fet que, en paraules de sa portaveu popular Águeda Reynés, «vulnera es drets fonamentals des ciutadans i sa doctrina des Tribunal Constitucional en aquesta matèria». Ademés, el PP instava an es Defensor des Poble a requerir a s'Ajuntament que modificàs es reglament lingüístic i que, si s'equip de govern d'Ara Maó (zedong) i el PSOE no acataven aquestes indicacions s'interposàs un recurs davant es Tribunal Constitucional.
Té més raó que un sant Águeda Reynés quan argumenta que es reglament d'Ara Maó i PSOE suposa una vulneració flagrant des drets fonamentals des ciutadans, donant una clara prevalença a una de ses dues llengües oficials de sa Comunitat Autònoma i discriminant s'altra. Existeix es precedent de dues sentències des Constitucional de 2010 i 2013 contràries a sa discriminació lingüística que practiquen es consistoris governats per nacionalistes, que perversament denominen «discriminació positiva».
A finals de juliol, es Defensor des Poble encapçalat per Francisco Fernández Marugán, donava sa raó an es Partit Popular i acusava a s'Ajuntament de Mahó de marginar es castellanoparlants i vulnerar es seus drets lingüístics. És de caixó que un Ajuntament no pot violar es principi d'igualtat entre ciutadans en funció de sa llengua que rallin, igualtat recollida a sa Constitució Espanyola i inclús a sa Llei de Normalisació Lingüística (LNL) de Balears. Encerta de ple es Defensor des Poble quan exigeix a s'equip de govern d'Ara Maó una revisió profunda des reglament per qüestió d'un dret bàsic: sa llibertat des mahonesos a triar sa llengua en què es volen comunicar amb s'Administració.
Sa resposta des consistori presidit per Conxa Juanola ha estat sa típica que escaïnen com a lloros es catalanistes des de 1983: que s'Estatut d'Autonomia i sa LNL reconeixen sa llengua catalana com a «pròpia» de ses Illes Balears. Però ara ve lo més fort de tot, que «des caràcter de llengua pròpia se'n deriva una conseqüència jurídica bàsica». Com? Perdonin? S'única conseqüència jurídica establerta a sa Constitució Espanyola i a s'Estatut d'Autonomia és sa cooficialitat de ses dues llengües. És a dir, que no se'n pot perjudicar a una per beneficiar a s'altra. Res més.
Recordem a s'Ajuntament de Mahó ses paraules de fa poc més d'un any de Xisco Gilet, conseller de Cultura des primer Govern de Gabriel Cañellas, quan s'aprovà sa Llei de Normalització Lingüística (1986): «El arranque de aquel proyecto legal se sustentaba en unas premisas: la igualdad de tratamiento del castellano y el catalán, el reconocimiento, promoción y defensa de las modalidades insulares propias, la libertad de elección de lengua por parte del ciudadano y el intocable futuro diferenciado de nuestro «poble». ¿On era el 1986 sa conseqüència jurídica de sa malnomenada «llengua pròpia»?
Anem a rallar clar. Es territoris no tenen llengua pròpia. Es territoris no xerren. Sa llengua pròpia no existeix més enllà de s'imaginari nacionalista. És un concepte inventat per justificar ses discriminacions i s'apartheid lingüístic. Sa jugada consisteix en què un dia mos creguem açò que es català és sa llengua pròpia. Automàticament, estarem acceptant que es castellà no és sa nostra llengua com espanyols. Que és una llengua «impròpia».
Existeix sa llengua materna de cada persona i es dret fonamental -que s'està vulnerant a ses escoles de Balears- a rebre s'educació en aquesta, recollit per s'Unesco i sa Declaració Universal des Drets Lingüístics. I en qualsevol cas, es català serà sa llengua de sa classe política, no sa nostra, imposada a un Estatut d'Autonomia que es ciutadans de ses Balears mai hem pogut votar. ¿No volíem votar? ¿On és aquí es nostro dret a decidir?
Si es Partit Popular està realment dispost a defensar es poble dets ayatolás de la ceba i des seus propis errors des passat, sa pròxima passa hauria de ser impulsar una reforma de s'Estatut d'Autonomia per baratar sa denominació imposada i impròpia -aquesta sí- de llengua catalana per sa de llengua baleàrica. D'acord amb s'enquesta de fa un any des propi Govern, es 70 per cent des balears volem ses denominacions de mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc per referir-mos a sa nostra llengua. I esborrar aquesta fal·làcia de sa llengua pròpia des territoris que, simplement, no existeix. Ars longa, vita brevis.
