Arran de la polèmica que s’ha aixecat, per part de col.lectius concrets, vers la decisió del Govern espanyol d’exhumar les restes del dictador Francisco Franco i reconvertir el Valle de los Caídos en un homenatge a les víctimes del franquisme, esteim observant reaccions i manifestacions que, personalment, em deixen esbadalida, pel que tenen de revifalla d’un període històric que fa massa temps hauríem d’haver revisat i jutjat. Alguns, fins i tot, s’atreveixen a reivindicar la figura del dictador com a «militar exemplar»...
Precisament d’això parlava un altre militar (de tarannà ben diferent al dels primers) tot reflexionant sobre la pretesa exemplaritat d’un home, Franco, que havia jurat fidelitat a un govern legítimament elegit, el de la República, i que es va sublevar contra ell. Més encara, un militar que es va ajudar durant la guerra per les forces de la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler i que mai, per ell mateix, no es va enfrontar a un exèrcit regular. Heus aquí la seva gran exemplaritat militar...
De la terrible pàgina negra que va suposar la seva dictadura, durant més de 40 anys, per a aquest país, els llibres d’història en van plens i no seré jo qui en doni lliçons. El que sí posa de manifest tot el que esteim vegent és que la transició democràtica a Espanya va ser una gran cortina de fum que ha deixat al descobert ferides obertes i que, contràriament al que altres països sí han sabut revisar, a ca nostra provoca un ressorgir impúdic de manifestacions socials i polítiques que ens haurien d’avergonyir.
