Amb la venda als mercats de l’Illa d’arena de platges envasada passa com amb el reggaeton, les drogues, els xerraires motivacionals o les truites precuinades envasades al buit. El problema no és tant que algú la vengui com que algú la vulgui comprar.
Açò s’explica, en part, perquè tot ciutadà raonable i equilibrat és susceptible d’avariar-se quan fa turisme. S’alteren el gust per vestir, la serietat per conduir o el respecte cap a patidors autòctons com els botiguers de productes locals que són sotmesos a interrogatoris surrealistes (sí, per què no, una mica de turismofòbia d’agost). Un altre efecte és la predisposició a apropiar-se de records del lloc visitat, com ara aquestes càpsules per tenir a l’estanteria de casa la mateixa arena que els meus fills pugen al cotxe aferrada als peus després de nedar. Es paga per l’arena que altres exigim que s’espolsi ben espolsada abans de tornar a casa. Envàs i context determinen el valor de mercat d’un article amb unes prestacions tan nul·les com la sensibilitat de venedor i comprador.
El cas de la venda d’arena demostra que la simbologia importa. Té un valor. Les iniciatives recents relatives a la memòria històrica així ho demostren. Tota víctima mereix respecte. Però ser justos amb les víctimes de l’aparell d’un règim autoritari, amb aquelles que a més van patir el menyspreu i l’oblit imposat amb mà de ferro durant dècades per part de qui ostentava i qui sustentava el poder, és un exercici coherent, reparador i humà. I més encara quan per sortir del règim violent es va fer la transició possible i no la ruptura necessària. El debat no és entre esquerra i dreta, com alguns volen fer veure per criticar aquestes mesures. És entre democràcia i dictadura. I aquí, els matisos no valen. Més aviat sobren, insulten. La història és com l’arena de platja. Sempre és allà, aferrada als nostres peus, per molt que alguns, captius dels seus complexos ideològics no resolts, prefereixin tenir-la ben envasadeta i ben quieta a una estanteria.
