Rallant en pla

Divide et impera

| |

Valorar:
Visto 505 veces

Fa qüestió de setmanes, es vicepresident primer des Parlament de Catalunya, Josep Costa (JxCat), eivissenc de naixement però ara ja català per convicció -la pela és la pela-, va assegurar que «la república de Catalunya tindrà un vincle molt més intens amb Balears que no pas amb la resta d’Espanya», degut a «la relació històrica i cultural» que, en teoria, mantenim ses dues comunitats. I ha acabat sentenciant que «aquesta relació històrica i cultural que tenim entre Catalunya i Balears ha de tindre una traducció política molt més forta a partir de la lliure voluntat de cadascuna de les illes».

Primer de tot, està molt bé que en Costa parli de Balears, Catalunya i «la resta d’Espanya». Peccata minuta des subconscient des catalanoeivissenc que posa de manifest que té clar com s’aigua que tots formam part de sa mateixa nació, Espanya. En segon lloc, veim que en Costa a banda d’esser jurista i polític també té sa virtud de sa vidència, ¿com punyetes sap ell quina relació tendran Balears i Catalunya en es futur, o millor dit, a partir d’una república catalana que no arriba -ni arribarà- mai? Per altra banda, ¿qui és aquest homenet per dictar sa relació que ha de tenir Balears amb Catalunya? es pares de sa Constitució, coneixedors de ses ànsies annexionistes des separatismes català i vasc, van deixar ben clar en es punt 1 de s’article 145 de sa Carta Magna que en cap cas s’admitiria sa federació de Comunitats Autònomes dins es Regne d’Espanya. Ses declaracions de Josep Costa, càrrec públic d’una altra comunitat autònoma, pretenent marcar s’agenda de sa comunitat balear suposen una clara ingerència. Sabem que es de Més aplaudeixen amb ses orelles, ¿però on és sa presidenta des Govern? ¿On són es constitucionalistes del PSIB-PSOE?

Ralla també en Costa de sa relació cultural i històrica entre Balears i Catalunya. Estic d’acord. Culturalment, balears i catalans hem estat súbdits dels Reis d’Aragó i posteriorment d’Espanya d’ençà de s’Edat Mitja -ells primer, ja que a diferència de noltros, mai van esser independents-. Lingüísticament, formam part des diasistema occitanoromànic, territoris que des del sud de França fins a El Carche (Múrcia) xerram unes modalitats lingüístiques germanes de sa llengua d’oc, provinents des llatí vulgar i d’unes arrels comunes en es Mediterrani i a sa Corona d’Aragó.

Ara bé, en quant a sa relació històrica, sa música ja sona d’una altra manera. Olvida el sr. Costa que històricament està documentada sa pàtria comuna des baleàrics des de 123 a.C., amb s’incorporació de s’arxipèlag a sa província d’Hispania Citerior per Quint Cecili Metel «es baleàric». ¿On era Catalunya llavonses? S’emperador Teodosi el Gran en es segle IV crearia sa província romana de Balears. ¿I sa província de Catalunya?

Es relat pancatalanista insisteix en què, per antiguetat, Catalunya és sa mare pàtria i es català sa llengua mare. Convé recordar que sa primera vegada en s’història que es menciona an es catalans és en es Liber Maiolichinus de gestis pisanorum Illustribus, manuscrit de 1113 que narra s’expedició pisana a Balears. Uns 1236 anys més tard d’existir políticament ses Balears.

Que no mos passi per ull emperò sa lletra petita. Es detall més important des llenguatge secessionista. Sa «traducció política molt més forta a partir de la lliure voluntat de cadascuna de les illes». Aquest cadascuna de les illes no és fruit de sa casualitat. Es pancatalanisme sempre ha aplicat sa màxima des divide et impera amb ses Balears. Una estratègia política disfrassada amb s’excusa de s’unitat de sa llengua per assimilar «les illes» -es fet mateix de capolar es topònim de Balears ja ho diu tot-. L’any 338 a.C., després que Roma derrotàs an es seu major enemic, sa Lliga Llatina, una confederació de tribus contra s’expansió romana, aplicaria un sistema pervers on ses ciutats haguessin de treure’s ets ulls entre elles per guanyar-se privilegis i es favor romà, evitant així qualsevol aliança contra s’imperi. A s’època moderna, s’Imperi Colonial Britànic faria lo mateix a l’Índia, alimentant disidències i enfrontaments entre ses tribus, que lluitarien ses unes contra ses altres, simplificant es govern i domini des britànics.

Es nacionalisme, com a bon llop amb pell de be, es fa sa víctima per una hipotètica debilitació de sa llengua cada vegada que xerram de menorquí i no de català. Diuen que ho feim per imposar es castellà. Però sa realitat és que es divide et impera és sa seua estratègia des des minut zero, rallant de «les illes» i no de Balears posant en dubte sa nostra comunitat autònoma com una entitat postissa o artificial, quan es fet és que noltros, es baleàrics, fa prou segles que pululam pel món -uns quants més que es catalans- com perquè ara vénguin a fer-mos es comptes. Creant falses polèmiques lingüístiques a dins avions, restaurants i per tot allà on puguin. Traguent a passetjar es fantasma des centralisme mallorquí i de Madrid, com si ells, des de Barcelona, no tinguessin intenció de fer tres quarts de lo mateix amb noltros.