Els colors avisen. Quan un ésser viu, substància o números de compte corrent adquireix un color que no és el propi del seu estat òptim cal preocupar-se. Estàs ben blanc. Aquesta maonesa verdosa de quan és? L’aigua de mar groguenca no fa ganes, tot i que les anàlisis confirmen que no hi ha vessament ni han destenyit els actes aquàtics de suport a Romeva. La natura no entén de turisme, tant retira arena com hi envia algues colorants, exèrcits de bòrns i mantes de posidònia. S’ha d’acceptar i actuar només si es fa amb molta mesura. Açò o platges artificials com a Dubai.
Ja és setembre. Aviat deixarà de ser notícia el color d’una platja. Comença un curs decisiu per a les administracions locals, que entren en zona vermella. Dos reptes estan marcats en taronja fluorescent a l’agenda del Consell. Un, el gris PTI, amb el risc de no arribar a temps i haver passat, a la pràctica, un altre mandat en blanc. El procés anhela el rosa del consens, però l’únic que té assegurat és que més de dos el deixaran verd. La inestable interpretable inseguretat jurídica d’aquest llarg interinatge (de carta blanca a més línies vermelles) no admet més pròrrogues, i més quan l’estratègia de l’equip de govern ha estat derivar molts marrons a aquest text.
L’altre marró és la carretera general, tram Alaior-Maó. Amb els conductors negres per tanta retxa groga sobre l’asfalt, els verds pressionen. Les dues estructures aixecades són dos símbols polítics heretats dels blaus, i presentar-se a les eleccions amb els dos intactes tindria el preu de fer campanya amb les galtes vermelles. Arribar a les urnes només amb un projecte enganxat al forat negre de l’enèsim informe seria un escenari ben fosc per al tripartit. Ho saben i açò condiciona les diferències internes sobre quanta dinamita encarregar. Quan l’ara disciplinat pacte agonitzi, i més si els objectius no es concreten, els morats de les bufetades poden ser importants. El semàfor està en ambre, i no per les algues. Al maig cadascú decidirà. Tot i que al final, per a gustos...
