De què anam?

El floc (groc) del carnisser

|

Valorar:
Visto 429 veces

Ho paga, de visitar el Llatzeret ara que ja no està ocupat pels beneficiaris del Ministeri de Sanitat. I no només per conèixer la seva arquitectura espectacular, sinó sobretot per entendre com anaven les qüestions de salut de l’època. I per veure com maltracta l’administració espanyola el patrimoni del país.

Perquè és un escàndol comprovar la degradació a què havia arribat el recinte, mentre els seus funcionaris prenien el sol a la vorera del port de Maó. O Mô, com ho escriu el que deu ser l’únic Rotary Club del món que no respecta el nom oficial de la ciutat on pertany. Deu ser que, a diferència dels seus clubs germans, el d’aquí té altres aspiracions a part de l’altruisme.

S’aprenen moltes coses de la vida i de la mort, visitant el Llatzeret. De la magnífica residència per a la gent benestant obligada a fer la quarantena, i dels enfonys on malvivien els mariners i bastaixos en la mateixa situació. I dels coneixements mèdics de l’època, que si no fos pel dolor que encara se respira entre aquelles parets, ens farien riure.

Perquè avui sabem que per més alts que fossin els murs que separaven els residents, el perill d’infecció era el mateix. Perquè el principal transmissor de la febre groga que es volia aïllar, eren els moscards... I a la vista dels que ara hi ha quan es fa fosc, en aquell temps devien ser un xinxer.

Però de vegades, les coses més simples no es volen entendre o no volen que les entenguem. Quan van ocupar Nord-amèrica, els anglesos hi van dur l’anglès. Els castellans, el castellà a Sud-amèrica. Però els catalans, no, no van dur el català a les Balears, segons diven uns savis fets per encàrrec. Un misteri tan gros com els forats negres de l’espai.

Però encara més gros és el misteri contemporani del groc, que de ser la imatge alegre del submarí dels Beatles, ha passat a ser un color criminal. Ha merescut recriminacions del govern del PP i ara del PSOE, dels alts tribunals de justícia (els espanyols, clar) i del Defensor del Pueblo. Cap d’aquestes respectables institucions, que no deven tenir una altra feina, l’aproven i consideren que el seu ús al carrer provoca «fractura social».

I alerta els usuaris, perquè segons on s’exhibeix el color, pot ser motiu de rebre garrotades. Que li demanin sinó a l’innocent periodista de TV Madrid que, sense reparar en la retxeta groga de la seva càmera, es va atrevir a posar-se enmig d’uns que es manifestaven contra la «violència» del groc...

La campanya contra el groc ha pres unes dimensions de deliri, que recorden la medicina del temps del Llatzeret. Com si fos la nova febre groga, autoritats i polítics espanyols proclamen la maldat que amaga exhibir aquest color i fan discursos tan grossos com les altes parets amb què es pretenia aïllar els empestats.

I com a reforç del discurs, apareixen també petits exèrcits que de nit recorren els carrers dels pobles de Catalunya i que eliminen qualsevol senyal de groc allà on el troben. El fan més entusiasta d’aquestes colles és el senyor Albert Rivera, que les elogia i les anima a perseverar en la seva labor nocturna. Tant, que dijous passat es va arromangar i ell en persona va dedicar unes hores a tan meritòria feina. Açò sí, amb la cara descoberta i de dia per sortir més afavorit a les seves televisions amigues.

Però va tenir una sorpresa inesperada que va fer miques tot el discurs que defensa. Engrescat tallant els flocs que hi havia fermats a una barana, es va trobar davant seu un homo que en senyalava un de concret. I que li va dir: «Aquest no el toqui, que l’he posat jo». I el senyor Rivera se’l va mirar, va callar i va passar de llis sense tocar-lo.

«Aquest l’he posat jo» ho podrien dir els centenars de milers de ciutadans de Catalunya que cada dia escampen flocs grocs per les places i carrers del país, fermats a les baranes, subjectes als fanals, pintats en terra... O els ajuntaments o les institucions que els pengen dels seus balcons per acord corporatiu.

Empren l’espai públic per recordar que els polítics a qui van votar són a les presons o a l’exili. I ho fan d’una forma cívica, que no interfereix cap activitat pública i que no comporta ni inspira cap violència ni contradiu cap Constitució. Exerceixen el seu dret a expressar-se lliurement a la via pública i a manifestar el seu desacord amb la situació actual.

I si hi ha tants de flocs, deu ser perquè hi ha molts de ciutadans que són del mateix parer. Molts més que les colles que no donen abast intentant impedir-los que s’expressin en llibertat. Perquè per cada floc que arrenquen, ensoldemà n’apareixen deu.

L’homo que li va recordar al senyor Rivera com s’exerceix la llibertat en un país democràtic, l’homo que li va dir: «Aquest no el toqui, que l’he posat jo», no era cap polític, era el carnisser del poble.