Els historiadors hauríem d’estar per llegir els fets i personatges del passat des d’una perspectiva autoconfessadament perspícua. És a dir, comprendre les èpoques des del seu dins, perquè és atenent l’escala i constel·lació de valors i creences de cada moment el que fa explicable com persones i societats es comporten de la manera que ho fan i no d’una alta manera, però també des de l’avui, des d’una forma forçament distanciada, perquè disposem de coneixements desconeguts per les persones que van protagonitzar el passat, així com valors que poden arribar a ser completament contraposats als històrics. Sempre busquem lliçons a la història, unes vegades per donar resposta a inquietuds molt circumstancials del nostre ara, d’altres d’universals.
Ben segur és universal la inquietud i gelosia que tenen els pobles per la seva sobirania. Sigui el menorquí, el català, el japonès o l’islandès, tots, d’una manera no confessada a vegades o d’una manera declarada en altres, els preocupa i són vigilants i gelosos per la seva autonomia i capacitat per decidir enfront de, sigui en front d’una altra autoritat amb qui comparteixen la sobirania o front d’un altre poble.
El mes de setembre de 1535 Maó va ser saquejada per Khair ed-Din Barba-rossa en el marc d’unes guerres entre imperis, el de l’ Habsburg i l’otomà, i monarquies, com la de França. Van ser multitud els pobles, com els de Menorca, que en van patir les conseqüències sense que poguessin decidir sobre els projectes imperials dels monarques. La mateixa ciutat de Roma va ser saquejada el 1527 per les tropes de Carles I. La lliçó històrica de les guerres en la que monarquies totpoderoses trepitgen i vulneren les sobiranies dels pobles és que és una injustícia. Els maonesos el 1535 van pagar els plats romputs de la batalla de Tunis.
Catalunya, i no es necessiten masses llums per veure-ho, està en situació de rebel·lió. No es reconeix en el demos espanyol. La democràcia està rompuda territorialment a Espanya. Davant aquesta situació, només és possible una solució política al conflicte territorial, intentar reconstruir el demos cercant un nou projecte engrescador. No valen les imposicions, siguin per via de tribunals de justícia, que s’han deixat de reconèixer a Catalunya, o per via de forces de seguretat. L’enviament per part de l’Estat de 450 nous agents antiavalots al Principat amb motiu de la Diada és una nova provocació, una nova senyal que Catalunya només es vol sotmesa, no guanyada per un projecte multinacional i de reconeixement mutu de sobiranies.
Molt dolor tindrem a Catalunya, però també de retop a tot l’Estat espanyol, mentre no es vegi la necessitat primer de canviar la Constitució perquè el demos català es reconegui de nou en el de les Espanyes, i en segon terme perquè el poble de Catalunya amb un referèndum s’avingui amb la nova Constitució.
Les experiències menorquines de clatellades rebudes al llarg de la història, una de les quals és la de Barba-rossa, ens haurien de fer veure que no podem quedar impassibles i indiferents davant el que està passant. No ens ha de consolar pensar que passa fora, lluny de l’illa. El projecte espanyol o és de tots els pobles que el conformen o no pot ser. Clama al cel la passivitat, el silenci còmplice, del PSOE de Menorca, el qual hauria d’exigir al president del Govern una aturada de les provocacions de l’Estat.
Prou violències, prou Barba-rosses, i més reconeixement i respecte a les voluntats populars.
