Sobretot a l’estiu mantinc el mal costum de llegir més d’un llibre a la vegada. Un sistema de lectura caòtic que a vegades et pot arribar a donar sorpreses agradables. Aquesta època de l’any, per exemple, estic llegint «533 dies»de Cees Nooteboom (La Haia, 1933) i «Sortir a robar cavalls»de Per Petterson (Oslo, 1952). Dos escriptors europeus, del nord del continent i que reflexionen sobre la identitat europea a través del paisatge, els esdeveniments històrics i els seus ciutadans, famosos o anònims, que els han protagonitzats.
La lectura en paral·lel m’ha cridat l’atenció perquè he detectat dos diagnòstics oposats pel que fa a l’organització dels estats i el paper que n’han de tenir les diverses nacions que en formen part. L’autor neerlandès que, des de fa més de cinquanta anys, passa els estius a una preciosa casa amb jardí de Sant Lluís, reflexiona sobre Espanya: «Hace más de medio siglo que frecuento esta isla. Esta vez vine desde Francia. Me desvié para ver a los amigos o los lugares que hacía tiempo que deseaba visitar. Siempre llega el momento en el que siento la necesidad de entregarme a España, però ¿cuál de las Españas posibles elijo en un país que amenaza cada vez más con desintegrarse? Entro por el País Vasco, por Aragón, por Cataluña. Europa lleva medio siglo intentando convertirse en una nación de naciones; España se descompone, huye de sí misma, paga el precio de un pasado centralista; busca almas que sufrieron la represión en el pasado y que se califican a sí mismas de naciones; quiere alejarse de un periodo autoritario de lenguas prohibidas u ocultadas, de una historia ignorada; se desgarra a sí misma en un movimiento en direcciones contrarias como reacción a la corrupción y a la arrogancia; se convierte en una nación sin voluntad de ser una nación; tal vez ni siquiera una federación de naciones. No quiere ya una única bandera sino una orgía de banderes de diferentes naciones y caracteres moviéndose en dirección contraria al signo de los tiempos; ha dejado de ser una identidad y una unidad y se ha tornado un caleidoscopio anárquico de posibilidades. Nadie sabe hacia dónde va. Y los que amamos este país nos hacemos a un lado mientras observamos y esperamos lo que tenga que venir».
M’agrada el que està expressat de manera magistral perquè Cees Nooteboom coincideix amb el meu diagnòstic d’una Espanya corrupta, centralista, arrogant i sense projecte nacional. Discrep de la interpretació. No consider que la desintegració sigui un defecte -ans al contrari, crec que és una virtut com ens demostra la història- i tampoc veig que aquest moviment de dissolució, de desintegració, vagi en una direcció contrària al signe del temps.
Per Petterson té una opinió diametralment diferent a l’expressada per Cees Nooteboom: «Poso la ràdio. Enganxo les notícies del matí a mitges. Granades russes plouen sobre Grozny. Ja hi tornem a ser, però no guanyaran mai, a llarg termini no, fins i tot jo ho sé. Tolstoi ja ho va explicar a ‘Hadji Murat’, i això que la novel·la té cent anys. En realitat, no s’entén que els grans estats no hagin après la lliçó, que no entenguin que al final seran ells que acabaran dissolent-se».
Els dos autors tenen una altra cosa en comú, a més de ser dos grans escriptors europeus. Tots dos són originaris de dues nacions petites -Països Baixos i Noruega- que van formar part d’un gran imperi, l’espanyol, o d’una gran nació que es va acabar desmembrant, com és la sueca. Els Països Baixos van declarar la independència l’any 1568 que no va ser reconeguda per Espanya fins a l’any 1648. I Noruega va declarar la independència l’any 1814 que no va ser reconeguda per Suècia fins a l’any 1905. En aquest punt ens hem de demanar, qui dels dos escriptors té raó? És bona, la disgregació com afirmen Per Petterson i Lleó Tolstoi? O és dolenta com afirma Cees Nooteboom? El que resulta indiscutible és que la disgregació no és un moviment que vagi en contra del signe del temps. I crec que tampoc ho pensa l’escriptor de Sant Lluís.
Si ho pensés, amb l’empenta literària que té, escriuria i lluitaria per aconseguir l’objectiu contrari a la desintegració: la integració. Integrar de nou els puixants Països Baixos en el, seus són els adjectius, corrupte, centralista i arrogant Regne d’Espanya. Un quart escriptor europeu, aquest del sud d’Europa i generacionalment situat entre Per Petterson i Cees Nooteboom, Erri De Luca (Nàpols, 1950), també ha fet el seu diagnòstic del problema espanyol: «Si el poble català vol separar-se d’Espanya, al final ho aconseguirà». Si Catalunya és constant aconseguirà la independència com la van aconseguir els Països Baixos i Noruega. Si remenes les branques d’un vell anouer (’Nooteboom’ en neerlandès vol dir ‘anouer’), cauen les anous. L’anouer, noguera comuna o noguer comú és un arbre que produeix una fusta molt apreciada a l’hora de fabricar mobles i uns fruits deliciosos anomenats nous o anous. No sé sap amb seguretat si l’arbre és originari d’Iran o dels Balcans.
