De què anam?

Els silencis de Rivera

|

Valorar:
Visto 211 veces

Segurament recorden aquell dia que el senyor Rajoy no es va presentar al Congrés perquè ja sabia que estava sentenciat. Que la moció de censura del senyor Sánchez obtindria prou vots per decantar-lo de la presidència i acabar amb el pou moure en què s’havia convertit el seu govern.

Darrere seu es va fondre una quadrilla de ministres que, en el millor dels casos, seran recordats per la seva irrellevància, incapacitat i fatxenderia. Però com és costum en la política espanyola, ningú no els demanarà responsabilitats pels mals que van fer i dels que encara en pagam les conseqüències.

Les últimes relíquies de la casa, les senyores de Cospedal i Sáenz de Santamaría, han abandonat el barco aquesta setmana, mentre el partit s’acomoda a les maneres del senyor Casado. Un personatge de futur dubtós, perquè segurament no podrà defensar ni el títol universitari que s’atribueix, per més que ara pretengui posar de moda que els pensionistes han de cridar «Viva el Rey» cada vegada que cobren la paga.

Així és que l’estadista Rajoy, aquell que posava com a exemples de bon govern Jaume Matas, Francisco Camps o Rodrigo Rato -per no mencionar la senyora Rita Barberà, al cel sia- se n’ha anat amb un llegat ben grandós. L’economia espanyola rescatada per Europa (40.000 milions), el partit esfondrat i un miler llarg d’amics imputats per corrupció. I per paga, la croada del 155 contra els catalans independentistes, fracassada (unes quantes veus ho van demostrar ahir dimarts als carrers de Barcelona).

Però aquell dia de la moció de censura, el disgust no va ser només per al senyor Rajoy i la seva colla. Tan disgustat com ell ho devia estar el senyor Rivera. Reclamava eleccions, perquè es veia a la cresta de l’onada però amb el precipici davant seu. No se’n va sortir i ara pretén jugar a la pedrea de la loteria nacional provocant unes eleccions anticipades a Andalusia...

Potser pensa que és la seva última oportunitat de marcar paquet en la política espanyola. Perquè sembla que els grups econòmics que el van enlairar a cop de talonari i de pantalla de televisió, ja no confien en ell. I si és així, haurem de creure que s’ho ha guanyat a pols. Perquè si repassam el seu historial, és sabut que diu que veu espanyols per totes bandes però, a part de la seva obsessió pels catalans, no se li coneix cap altra capacitat.

Ben instal·lat a Madrid, en una casa millor que la del senyor Pablo Iglesias, però sense hipoteca coneguda, ha seguit el ritual propi de la política oficial del país. No reclama que s’investigui la fortuna del rei emèrit ni que es tregui del Valle de los Caídos la mòmia de Franco. Ni per descomptat que s’aclaresqui la relació de la policia espanyola amb l’imam que va promoure els atemptats de Barcelona i Cambrils.

Tampoc es té notícia que es pronunciï sobre la tragèdia dels migrants al Mediterrani ni la venda d’armes de fabricació espanyola als països en guerra. Ni sobre la continuació dels desnonaments de famílies pobres, ni l’escandalós increment del nombre de milionaris a Espanya durant els anys de la crisi -s’ha triplicat!-, mentre els contractes laborals s’han instal·lat en la precarietat, els lloguers en l’abús i les pensions en la incertesa.

Sembla que tampoc li mereix una especial preocupació que els integrants de La Manada o de l’assalt a Blanquerna continuïn en llibertat, ni la persecució judicial de cantants i polítics, que ha menat Espanya a la coa de les democràcies europees. Tot plegat, potser encara no desanimaria els promotors del senyor Rivera, però el problema és un altre: que no té cap discurs alternatiu.

I potser conscient de la seva misèria intel·lectual, no troba una altra sortida que insistir en el dogma joseantoniano de la unitat de la pàtria per damunt dels drets i llibertats de les persones, i en criminalitzar les aspiracions dels catalans. Amb tan mala fortuna que cada vegada que promou una manifestació en aquest sentit, se li infiltren (diu ell) feixistes esvalotats que acaben repartint llenya als que pensen diferent.

Pobre bergant.