De rebot

Mentides

|

Valorar:
Visto 180 veces

Diuen que la mentida és consubstancial a la política, que a la gent no se li pot dir la veritat, sempre tan complexa. Amb aquest concepte de política, la democràcia representativa vindria a ser un xec en blanc, que permetria als electes oblidar llurs programes electorals fins als següents comicis, on ens tornarien a prometre allò que agradi a la gent sentir. Després, urnes tancades, ja ho veurà qui serà viu! Mala peça al teler tenim si aquest és el sistema, i no millora.

Estendre la mentida és fàcil. El Brèxit guanyà amb mentides de l’embalum d’una catedral i Nigel Farage, el dia mateix de la victòria, digué que havia estat un error. Deu ser per açò que Donald Trump demanà al govern britànic que aquest Nigel Farage fos nomenat ambaixador a Washington.

Fa feredat observar com es va mentir per les xarxes durant les passades eleccions als EE.UU. I què? Qui castiga els mentiders i com? A Espanya, donant-los una ambaixada. Ho va fer el govern del PP a l’exministre de Defensa (de la Guerra), Pedro Morenés, el mateix que venia les armes de la fàbrica que ell mateix dirigia abans de ser ministre. Doncs, ambaixador a Washington.

Mentides... o ‘no veritats’. D’aquella mena tan coneguda en alguns mitjans: -Tu ho publiques i si no és ver, l’interfecte ja ho desmentirà... si és que ho pot.

‘La veritat vos farà lliures’. Creim aquesta dita evangèlica i pensam que devem viure avui en ple esclavatge, presoners entre els barrots de les fal·làcies que propaguen els més barruts. I parlant dels qui solen tenir barra lliure, i molta barra, en els mitjans espanyols per difondre les seves ‘veritats’ interessades, va Albert Ribera al plató de TV3 acusant de mentidera la televisió pública catalana. L’entrevistadora Lídia Heredia li reclama que digui quines mentides i quan les han dites, cosa a què el Sr. Ribera no respon. Pretén el president de C’s que a TV3 li facin les preguntes que ell prèviament hagi redactat? Serà que ell o el seu rival (?) del PP, Pablo Casado, se senten més còmodes i afalagats a la televisió pública espanyola o a les privades i a la premsa de pensament únic dient el que diuen sobre la violència del color groc, la ‘independència’ del poder judicial o el sursum corda, que no a la televisió catalana, la qual, tanmateix, ofereix els índexs d’objectivitat més alts, segons organismes avaluadors independents, que no independentistes.