Pedraules

Calafi (395)

| |

Valorar:

Sempre que puc m’agrada fer una visita a la dona més anciana i carismàtica de Ferreries. Hi vaig com a convidat secundari. Rafaela Pons Florit, de 104 anys, és la tia materna de la meva sogra Rosalia Florit Pons. Per tant, la meva dona és una reneboda de na Felita. O sigui, que la dona de més edat de Ferreries és família directa de la meva dona, no meva. Encara que afirmar açò amb rotunditat en una illa petita és una mica agosarat. Sigui com sigui, la vitalitat moral que desprèn la dona centenària és difícil d’igualar. Té problemes de mobilitat, ha perdut bona part de l’oïda i la vista es correspon a la seva edat. En canvi, té el cap ben clar. És una expressió que fa servir molt. Estic retuda físicament, però «tenc es cap ben clar». M’agrada aquesta expressió amb un adjectiu relacionat amb la lucidesa. La darrera vegada que l’hem anada a visitar ha estat aquest passat dia nou de setembre. Ensoldemà agafàvem el vaixell cap a Barcelona i ens va retreure, sense agror però sense contemplacions, que haguessin esperat fins al darrer dia. Ens tenien informats perquè la mare de la meva dona la va a veure cada setmana. Però físicament era el primer dia que hi anàvem encara que estigués assabentada de totes les nostres tranquil·les andanades estivals.

Rafaela Pons Florit ho sap tot, del poble. Coneix tota la realitat d’Espanya i del món. Escolta la ràdio i una xarxa de gent formada per descendents, cuidadores, amics i coneguts, més propers o llunyans, l’anam a veure de manera escalonada. Ens rep a una sala d’estar que dona a un pati blanc. La casa on viu té l’enfront al carrer Fred i amb un lateral fent cantonada amb el carrer Bisbe Sever on hi ha el Centre Sanitari de Ferreries. A més de la ràdio, la taula camilla (en estàndard, taula braser) forma part del seu decorat quotidià. La casa on viu és immensa però per culpa del seus problemes motrius només fa vida a la planta de baix. Té un corn i tenia una tortuga. La tortuga la va regalar al meu fill Jan quan aquest tenia quatre o cinc anys. L’edat de la tortuga? No sé quants anys tenia l’animal. Trenta? Quaranta? L’àvia se l’emmenava quan érem a Menorca i en Jan, com que sempre ha estat molt animaler, s’entretenia jugant o alimentant la tortuga. Què se’n va fer de la tortuga? Va fugir! Com tothom sap, les tortugues són els animals més ràpids de la terra. Qui no em cregui que ho demani a la llebre.

Rafaela també té un corn guardat dins el magatzem del pati. He rallat de la tortuga i el corn marí perquè són un animal i un esquelet extern respectivament que estan relacionats amb el temps. Les tortugues diuen que poden viure més de cent anys i són de moviments lents. Els corns marins són esquelets calcaris que han ajudat, amb d’altres éssers vius desapareguts o extingits del passat, a conformar el paisatge menorquí de migjorn. Em torna boig i em trastorna un poema del poeta W. H. Auden. A «En lloança a la pedra calcinera», l’escriptor anglès diu coses com aquestes: «quan vull / imaginar-me un amor pur o la vida futura, / només sent el murmuri dels corrents subterranis, / només veig un paisatge de pedra calcinera». M’agrada escoltar a la gent gran, sentir el murmuri dels corrents subterranis de les seves veus que s’endinsen en les escletxes de la memòria i ens descriuen com era llavors la nostra illa, com era llavors la humanitat de la qual van formar part quan encara nosaltres no havíem nascut.

Segons Rafaela, abans la gent era més bona. Era una família. És una afirmació que ens va xocar, ens va deixar estupefactes. Guerres, dictadures, desigualtats socials que van provocar llargues temporades de fam entre la població més desfavorida. La gent s’ajudava. Es prestaven ous o oli quan ho necessitaven sense demanar res a canvi. Feien tertúlia al carrer. Per il·lustrar el seu pensament pausat, Felita, com tots els bons narradors orals, hi introdueix un personatge proper a l’oient: el meu avi patern. Joan Pons Pons era el sereno de Ferreries i Rafael Pons Sintes n’era el batle. Com que era propietari i pagès de Calafi Vell, un lloc situat a l’actual carretera de Cala Galdana i indret de naixença de na Felita i de totes les seves germanes, el meu avi l’anava a veure per aclarir paperassa. Rafael rebia Joan amb un festí pantagruèlic perquè sabia que passava privacions.

Hi he pensat quan he arribat a Barcelona. L’estupefacció s’ha esvaït i la lucidesa de la dona centenària s’ha imposat. S’ha perdut aquesta bondat popular. La caritat es practica de manera ostentosa quan els llibres sagrats van deixar escrit que havia de ser anònima. S’ajuda a la resta de la gent, com més enfora millor, i s’esbomben als quatre vents les actuacions. Fins i tot, a les persones ‘caritatives’, se’ls concedeixen premis i reben honors! Ajudam a la gent, practicam la bondat perquè ens dona beneficis emocionals, socials i estalona la nostra imatge. Té tota la raó na Felita. Aquella bondat desinteressada ha desaparegut. Hauríem d’escoltar més a la gent gran, potenciar encara més el diàleg intergeneracional. Les persones grans haurien d’anar a les escoles i contar les seves experiències als estudiants. Hi ha un episodi de «The Simpsons» que ridiculitza aquestes iniciatives, però jo no ho veig com un acudit.

Segons el DCVB, Calafi és un llinatge existent a Alacant i Barcelona. També diu que és un topònim que designa una alqueria del terme de Ferreries. Tots els estudis coincideixen que la paraula és d’origen mossàrab.