De què anam?

‘A por ellos’

|

Valorar:

Ara fa un any, la gent sensata d’arreu d’Espanya es devia horroritzar amb aquell crit tribal amb què, en molts de pobles, es va festejar els policies que partien cap a Catalunya. Dic la gent sensata, tant si la seva opinió era favorable com contrària al que estava succeint a Catalunya.

L’«A por ellos» els havia d’espantar per força, perquè és un crit de combat, de voluntat de derrotar l’adversari, si no li volem dir l’enemic. Una manera d’escalfar els jugadors, o els guerrers, quan s’han de batre i guanyar al preu que sigui. I que sembla incompatible, en un país democràtic, amb un trasllat de forces d’ordre públic que no han de sortir del territori propi.

Ara bé, també s’ha de dir que el govern i la seva premsa hi van contribuir amb grolleria. El seu discurs era que els independentistes catalans volien destruir Espanya -destruir!-, quan tots els testimonis posen en evidència que la cosa que pretenen, per grossa que sigui, és separar-se d’ella... i amigablement.

Uns fets que, per discutibles que fossin, eren pacífics, en el llenguatge oficial van rebre el nom de ‘cop d’Estat’. Com si els espanyols no sabessin què és un cop d’Estat, després de patir durant quaranta anys el del general Franco! I encara el del tinent coronel Tejero, que va entrar a trets al Congrés mentre el general Milans del Bosch passejava els tancs pels carrers de València.

Un any després de l’«A por ellos», aquell govern català que va convocar un referèndum i va proclamar i suspendre -en un mateix acte- la república, a l’espera de negociar-ho amb el govern espanyol, és en presó preventiva o a l’estranger. I prop de 1.500 càrrecs i batles estan pendents també de judici per la seva participació en els fets.

Però mentrestant el llenguatge oficial no ha variat. Els consellers que no van voler sortir d’Espanya s’enfronten a condemnes de vint anys o més, acusats de rebel·lió i de sedició. Els de fora se’n salven al preu de l’exili, ja que cap tribunal estranger ha acceptat unes acusacions tan greus contra persones que sempre han actuat en un marc polític, i que ni han emprat ni han incitat la violència.

Un any després de l’«A por ellos», tot ha canviat a Catalunya, però a la vegada tot continua igual. La voluntat dels partidaris de la independència es manté tan viva com abans de passar per la suspensió de l’autonomia, de les detencions, de les imputacions i de tots els actes destinats a escampar la por entre la població.

Hi ha tantes proves d’açò, i tan poc conegudes per l’opinió pública espanyola, que costaria fer-ne la llista. Des del milió (i mig) de persones que es van manifestar l’11 de setembre darrer, fins a la sardana que diumenge envoltava la presó de dones de Figueres, o la concentració multitudinària amb motiu de l’aniversari de la intervenció del departament d’Economia de la Generalitat del passat dijous.

No passa dia que no hi hagi, arreu del país, una acte popular en favor dels presos i la independència. Multitudinaris i presidits pel pacifisme que fins ara cap provocació externa no ha aconseguit rompre. Només açò ja hauria de fer pensar a aquells que pretenen doblegar per la força les aspiracions de Catalunya. I que argumenten, sense voler-los comptar, que més de la meitat dels seus habitants hi estan en contra.

L’«A por ellos» que sustenta el discurs de cada dia dels senyors Casado i Rivera, no aporta cap solució al problema més greu que té Espanya, si no és que la volen fer recular al trist passat de la repressió i la censura. Del silenci dels que pensen diferent i de l’aïllament internacional. I no cal ser gaire demòcrata per entendre que açò és pitjor que acabar autoritzant un nou referèndum i acceptant el seu resultat. En els darrers setanta anys, han sorgit més de cent nous estats al món, i no hi ha hagut cap cataclisme.

L’obcecació i les esbroncades dels senyors Casado i Rivera tampoc no ajuden al senyor Sánchez a articular vies de solució. I si bé el nou president encara no n’ha aportat cap, sí que ha fet insinuacions, a tort i a dret. I potser podria arribar a encertar l’única que faria possible encetar el diàleg. Que la Fiscalia, que depèn d’ell, tornàs a la racionalitat i proposàs el canvi de les acusacions de rebel·lió i sedició per la més conseqüent de desobediència.

Potser els jutges es mantindrien en la seva, però el govern espanyol estaria proposant una acusació més ajustada als fets. Com ja ho han considerat experts del més gran prestigi o, a la pràctica, els tribunals de Bèlgica i Alemanya. Però clar, buscar vies de solució sensates no és compatible amb l’esperit de l’«A por ellos».