Rallant en pla

Sa nostra llengua d’Oc

| |

Valorar:

Ahir vaig tenir s’honor de participar en representació de sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears a s’acte d’obertura dels «LXIX Cursos de Llengua i Cultura Valencianes» en es saló d’actes Constantí Llombart de s’entitat decana des valencianisme. Lo Rat Penat, amb cent quaranta anys d’història de difusió de sa cultura i llengua valencianes a ses esquenes, mos havia convidat a un col·loqui baix es títol «Valencià, balear, napulitano, aragonés… llengües europees, llengües minorisades» amb Voro López, de sa Real Acadèmia de Cultura Valenciana, i Massimiliano Verde, de s’Acadèmia Napolitana per sa Llengua i Cultura de Nàpols.

Sa notícia es maig de l’any passat que en Pep Gonella era en realitat el senyor D. Pep Zaforteza mos va brindar una magnífica oportunitat per deixar en evidència es caramull de disbarats i falsedats que se li havien atribuït. Sense anar més enfora, en Pep Gonella no defensà mai que es balear i es català fossin llengües completament distintes, com escaïnen es lloros catalanistes. No estava en contra de s’unitat de sa llengua, sinó de s’uniformitat, de s’hegemonia des català de Barcelona damunt ses varietats balear i valenciana. Però no perquè pensàs que valencià i balear fossin dialectes des català, com mos volen fer creure es quatre de sempre. Aquí està es quid de sa qüestió. Com va dir es gran filòleg i franciscà valencià, Lluís Fullana i Mira: «El valencià no és llengua essencialment diferent del català i baleàric», emperò ben remarcà que «rònegament existixen certes diferències dialectals, pròpies de les regions valenciana, catalana i baleàrica» que defensaria fins a ses darreres conseqüències. Es seu colega eclesiàstic mallorquí, Mossèn Alcover, inclús va arribar a defensar que «la llengua d’Oc, la nostra, és la més antiga de totes les neollatines». Joan Font Rosselló publicà fa dos anys a «El Mundo-El Día de Baleares» una importantíssima afirmació de s’historiador (català) August Rafanell a «La il·lusió occitana» (Ed. Crema, 2006): fins a finals des segle XIX s’immensia majoria d’experts en llengües romàniques consideraven es català -igual que es balear i es valencià-, com un dialecte de sa llengo d’oc, també dita provençal o llemosina. Per tant, no mos ha d’estranyar gens ni mica que el 1874 quatre erudits baleàrics (Tomàs Forteza, Pons Gallarza, Jeroni Rosselló i es menorquí José Mª Quadrado) acceptassin formar part d’una Acadèmia de sa Llengua d’Oc encapçalada pes poeta provençal Frederic Mistral i es seus felibres, amb sa finalitat de normativisar sa llengua occitana dins sa que incloïen es català, es valencià i es baleàric.

Es temps ha demostrat que en Pep Gonella tenia més raó que un sant. Per desgràcia, s’han complert tots es seus mals averanys. Es menorquí, es mallorquí i s’eivissenc estan a punt de passar a s’història. Sa pèrdua de milenars de paraules, d’expressions, de locucions que encara en ets anys setanta eren vives és un fet indiscutible gràcies a una normalisació lingüística molt mal entesa que s’ha dirigit cap a sa suplantació de ses nostres modalitats per un català ortopèdic -i ridícul- en tost de cap a sa conservació d’aquell xerrar endiumenjat, eixerit i polit des nostros antepassats. Una tragèdia com a poble, un fracàs col·lectiu de primer orde que s’estravé davant es nassos d’unes elits polítiques, periodístiques i acadèmiques que se n’enfoten.

Mirem cap envant. Cerquem un futur per ses nostres llengües minoritàries dins una Espanya i una Europa plurals. Impulsem un Congrés Lingüístic i sa creació d’una Acadèmia Occitanoromànica on hi esteguem representats valencians, balears, occitans, aragonesos i catalans. Des d’on poguem col·laborar i ajudar an es nostros germans napolitans. Alcem sa bandera de sa Renaixença i ses relacions culturals entre ets antics territoris hispànics de sa Corona d’Aragó. Deixem en evidència an aquells secessionistes lingüístics -com tant els hi agrada dir a ells- que, precisament, van decidir a principis des segle XX esmitjar pes Pirineus sa llengua d’en Jaume I, d’en Ramon Llull, d’Ausiàs March i des trobadors provençals.

Si s’entel·lèquia de s’unitat de sa llengua ha fet fortuna i ha calat entre sa jovenea, després de quaranta anys i millonàries subvencions, ha arribat es moment de donar-li sa volta a sa truita. Perquè dins sa mil·lenària història de València i Balears, s’anormalitat no és lo que defensa Sa Fundació i sa majoria de valencians i balears. Lo anormal (i, per tant, capgirable) són aquests trenta anys d’imposició catalanista. Com va dir Miguel de Unamuno: «Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta; pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha». Persuadiguem, idò, an es jovent valencià i baleàric. Convencem-lo de què una altra unitat lingüística és possible. Sense haver de renunciar a sa nostra històrica personalitat pròpia. Sense haver de renunciar a sa nostra manera de xerrar. Sense haver de renunciar a qui som. Perquè com bé saben es valencians com Julià San Valero: «Si som lo que som, serem. Si som lo que són, no serem».