De rebot

Un breu oasi menorquí

|

Valorar:

En una Espanya de polítics masterbadors de titulitis, dins la redossa menorquina d’aquest cap de setmana s’ha trobat cert consol literari. Si divendres es presentaven en societat llibres d’autors prolífics com la poetessa Anna M. Ticoulat («Glops de cianur. Una nova mirada») i el novel·lista Pau Faner («El dia i la nit»), dissabte era el torn de tres poetes novells: la maonesa Blanca Argilès («Mar propi»), el ciutadellenc Guillem Benejam («Calç morta») i Cati Coll, mallorquina de Lloseta («La crostera»). Si en els dos primers no hi ha sorpreses (ambdós continuen una carrera consolidada: ella va pel seu títol vintè i ell pel que en fa quaranta-dos!), la presència dels joves és força esperançadora. No ho dic només per la qualitat que llurs obres ofereixen, sinó pels conreus d’on sorgeixen. No debades voldríem un país fet de creativitat i de coneixement. En aquest cas és creativitat amb la paraula com a matèria primera, i coneixement en la mesura que la literatura ens situa davant l’universal humà i davant cadascun de nosaltres mateixos. Tot expressat en un català ric, sense complexos «modals» ni prejudicis «separadors», capaç d’incorporar el mot més genuí del lloc proper al costat del fluir torrencial de la llengua pròpia i comuna.

No cal tenir màsters ni doctorats exprés per mostrar el demble humanístic que caracteritza les persones cultes i que, sens dubte, ha donat relleu a polítics de gran talla. Avui citar Maragall, Espriu, Costa, Salvat-Papasseit, Martí i Pol o Margarit no és gaire freqüent als parlaments nostrats, com ho seria abans. Tampoc van més enllà de Cervantes o Machado els cortesans de l’altiplà de Castella. Quan bada boca qualque rallamentari o xerramentari (el nom de ‘parlamentari’ no s’ escau als que fan ús de la xerrameca vana o del rallar vulgar en tost d’un parlar enraonant, raonat i raonable), li és habitual emprar locucions com allò «que el Pisuerga passa per Valladolid» o pensar «que todo el monte es orégano» i no, «aprofitant l’avinentesa», recórrer a una fraseologia més pròpia i identitària. Què hi farem? Misèria de país, que prioritza l’interès egoista als valors comunitaris, substituïts pel mer afany de poder. «En un món que canvia, les nostres victòries més glorioses són les que aprofiten a tothom». L’eslògan pot ser vàlid encara que el trobem a la propaganda del BNP Paribas francès, «la banque d’un monde qui change». Paradoxes de banda, la cultura és la recerca constant de la veritat i l’esforç de crear una societat justa. Altrament, hi ha la barbàrie.