Hi ha moments on els pensaments tradicionals es topen amb realitats noves i han d’evolucionar. No tothom ho fa a la mateixa velocitat. La declaració com a Reserva de Biosfera de Menorca fa 25 anys va sacsejar algunes posicions polítiques i encara n’hi ha que ranquegen.
Conten que la gran transformació de l’ésser humà es va donar quan es va passar de les coses tangibles al món imaginari. Malgrat que les qüestions del menjar, del dormir o del refugiar-se són aspectes bàsics, no tenen la capacitat d’estructurar les societats com si ho fan els desitjos, les projeccions de futur o les utopies.
Es poden mobilitzar milions de persones per una mateixa idea. De manera que un dels avanços més grans de la humanitat va consistir en passar de la força al cervell. A partir de llavors, i amb tots els matisos que la història s’ha encarregat de registrar, els intel·ligents van començar a governar per damunt dels forts.
Les dècades dels setanta i vuitanta van ser prou convulses a Menorca en termes de mobilitzacions socials per a defensar el territori. La majoria dels topònims que avui van lligats a la Menorca conservada i que el propi sector turístic empra com a propaganda diferenciada, van estar a punt de ser urbanitzats -molts d’ells amb projectes tramitats, connivència institucional i a vegades amb llicència atorgada.
La gent va respondre a les crides a la conservació i el futur es va escriure d’una manera diferent a la dels altres indrets costaners propers. Però la mobilització constant era esgotadora. Cada vegada que un ajuntament revisava el seu planejament general, incorporava qualque nova urbanització. De manera que, al final, molts cervells buscaven la manera de solucionar el conflicte permanent.
Una de les idees importants va ser optar a la declaració de Reserva de Biosfera. Per aquells moments, dins la Unesco s’havia fet un debat que apostava per abandonar la idea, fins llavors practicada, de declarar Reserves de Biosfera aquells llocs amb molts de valors naturals i poques pressions humanes. En tost d’això, ara es volien buscar zones amb població i activitat econòmica significativa que haguessin sabut conservar gran part dels valors ambientals.
Aquest debat s’emmarcava en la filosofia general del nou concepte de desenvolupament sostenible, això és, superar la idea de creixement infinit per passar a entendre el benestar humà com una qüestió més àmplia que l’estrictament econòmica, i a més plantejar-lo de forma que es pogués sostenir en el temps.
Menorca complia el doble requisit de valors ambientals alts i convivència esperançadora entre natura i humanitat. Entre la segona meitat dels vuitanta i 1993 -moment de la declaració formal- es va fer molta feina intel·lectual, científica, social i política i es va fer coincidir l’Illa amb l’avantguarda del pensament europeu.
La idea del desenvolupament sostenible, un concepte que amb els anys s’ha usat molt i no sempre de manera encertada, posava les posicions polítiques habituals davant un nou paradigma. Els progressistes havien d’acceptar que calia buscar un model econòmic suficient i viable, i els conservadors havien d’abandonar la idea de continuar consumint territori com a mitjà de dinamitzar l’economia.
El procés que s’havia impulsat durant anys, amb un paper destacat de l’Institut Menorquí d’Estudis va estar a punt de trontollar per la conjuntura d’una moció de censura al Consell insular en la darrera fase de la tramitació. Però finalment es va imposar el seny, no sense sentir-se més d’un grinyol de dents per part de gent que no podia acceptar una evolució tan accelerada.
Malgrat diversos intents posteriors i moltes dificultats pel camí, aquesta filosofia pionera no ha fet anques enrere. No s’han desprotegit les zones que es van protegir i la idea de la conservació intel·ligent, potser amb més lentitud del que alguns voldrien, no ha deixat d’avançar.
Queda molt per fer, però res indica que sigui impossible fer-ho. De la mateixa manera que es va passar de la força al cervell, ens toca passar del petroli al sol, del plàstic al biodegradable, de les extraccions en pedreres al reciclatge de materials, dels motors als ordinadors, dels aparcaments a platges al transport amb servei públic. Hem de deixar de sumar turistes i aprendre a analitzar resultats, no fixar-nos tant en el PIB i més en la distribució de la riquesa.
És cert que a alguns encara els grinyolen les dents. Ho veim ocasionalment per la premsa. Però si miram les societats més avançades que la nostra no és gents difícil entendre qui és que s’està quedant estantís.
