Dotze d’octubre no és en absolut un dia per sentir-se’n orgullós. Ben al contrari, és un dia per avergonyir-se’n.
Espanya hauria d’avergonyir-se de la invasió i la conquesta d’Amèrica de la mateixa manera que s’avergonya de la Guerra Civil, i de la dictadura franquista i de les nostàlgies que encara cuegen impregnades de formol.
La invasió i conquesta d’Amèrica és motiu de vergonya perquè va implicar esclavitud, explotació i mort per a milions de persones amb l’únic objectiu del negoci.
La monarquia i d’altres poderosos van promoure la conquesta de territoris lliures i l’explotació il·limitada de recursos i persones. Les conseqüències encara en són prou evidents. Nombrosos relats de l’època expliquen fins a quin punt tot això ha estat horrible.
Per tant, el 12 d’octubre no és el Dia de la Hispanitat, ni el Dia del Descobriment d’Amèrica, ni el ja molt passat Dia de la Raça. Ni és la Festa Nacional d’Espanya, encara que ho digui un prou voluble document administratiu.
Si és festa és perquè encara cuegen, impregnades de formol, certes nostàlgies que s’aferren a la cadira perquè ben asseguts continua que en mengen.
No n’hem d’oblidar. Ben al contrari: hem d’evitar l’oblit. Saber-ne és el primer pas cap a la llibertat.
L’oblit, el silenci, el no saber-ne són les eines que els poderosos fan servir, ara per dissimular les vergonyes, ara per continuar negocis emparats amb la foscor.
No és motiu per sentir-se’n orgullós ni per fer-hi lànguides paradetes, perquè la demostració de la força és patrimoni dels primitius. No és la força allò que s’hauria d’ensenyar amb orgull, sinó la raó.
En tot cas, el 12 d’octubre hauria d’ésser el Dia de la Ràbia, però aquest dia ja existeix, i ha estat fa ben poc. El 28 de setembre és el Dia Mundial de la Ràbia.
En diem ràbia a causa de la ràbia, una malaltia infecciosa que és mortal en la majoria dels casos. La ràbia afecta gossos, i d’altres animals, que en mossegar una persona li provoquen la ràbia humana.
En Espanya, la ràbia humana està controlada gràcies a la vacunació massiva dels gossos. Però en 2014 en va haver un cas: un gos rabiós va mossegar una senyora, resident en Espanya, quan era de vacances al Marroc. Va morir uns mesos després a un hospital de Madrid.
El Dia Mundial de la Ràbia vol remarcar que la vacunació dels gossos és cosa necessària per evitar la ràbia humana. I ens fa saber que hi ha països on aquesta malaltia encara és un problema greu.
Un informe que la prestigiosa revista mèdica «The Lancet» publicava el 29 de setembre feia públic el problema de la ràbia infantil a Malawi, un país del sud-est d’Àfrica, colònia britànica fins 1964.
Tot i els esforços de Mission Rabies, una organització que aconsegueix de vacunar tres de cada quatre gossos a Malawi, la ràbia continua ben viva en les zones remotes on encara no els arriba la vacuna.
Per tant, allí hi ha casos de ràbia canina. I el gos rabiós mossega els més vulnerables, que són infants, i per tant hi ha casos de ràbia infantil. Segons registres d’hospital, el nombre de casos de ràbia infantil tendeix a baixar, però fins ara tots els casos han acabat amb la mort del pacient.
Afirmen, però, que el nombre de casos de ràbia infantil és en realitat força més alt, perquè hi ha molts casos que no arriben a l’hospital perquè no poden anar-hi, o perquè la malaltia no els dóna temps.
La situació en Amèrica és millor, però encara en 2017 hi ha hagut casos de ràbia humana en Haití i en la República Dominicana. Cal observar que aquests dos països van patir conquesta i explotació, i que encara pateixen les conseqüències d’haver estat espoliats, i després abandonats.
Prou que es veu, per tant, que no és hora de paradeta militar ni de Dia de la Hispanitat, sino de demanar-los perdó. I de mirar de quina manera cal compensar-los.
ww.bello.cat / jordibell@gmail.com
