Els historiadors del futur que estudiïn l’època actual tindran fonts molt diferents de les dels especialistes que escruten el fons de Calescoves a la recerca de restes de ceràmica i estris de fa més de dos mil·lennis. Els historiadors del futur també bussejaran, però ho faran a l’inquantificable oceà documental que és Youtube, les xarxes i tots els vídeos que romanen a algun lloc de les memòries digitals que creixen en la mateixa proporció que minven les tradicionals.
Si, per destriar, per seleccionar, els historiadors del futur només visionen els vídeos d’actualitat (el darrer clip de Maluma no compta) més vistos, els més populars, el panorama que trobaran serà almanco peculiar. Les gravacions violentes que difonen els telenotícies alimenten la curiositat que emana de les parts més viscerals del nostre interior. Són molt pocs els que es resisteixen a parar badats davant un vídeo d’una agressió masclista a un hotel de Fornells o davant un senyor ofegat per la seva bilis que increpa a una dona a un vol pel color de la seva pell.
Les restes, els indicis, les fonts d’informació que queden de l’època de les ceràmiques al fons de Calescoves són limitats i fragmentats, molt sovint amb la necessitat de reunir peces disperses d’una unitat per reconstruir-la o simplement projectar-la. Els vídeos que trobaran els historiadors del futur són il·limitats i tal vegada poden semblar peces senceres, unitats amb valor propi. Però en realitat són també només indicis, fragments, trossos d’una unitat que no ha estat íntegrament sotmesa a la mirada curiosa de les càmeres. Perquè no tota la realitat atrau la curiositat morbosa del mòbil.
Al final, la feina dels historiadors que construeixen el puzle de la vida de fa 2.000 a 2.500 anys no serà tan diferent de la que faran els historiadors d’aquí a 2.000 a 2.500 anys. Tindran al seu abast fragments, parts, elements solts, que els obriran la porta a projectar, a dibuixar el conjunt de la realitat actual. A saber quina conclusió en treuen.
