Aquest escrit és la pedraula que fa 400. Us pensareu que he perdut el temps contant-les. No. Com que el títol d’aquests escrits només és una paraula hi havia problemes a l’edició digital i vam quedar amb l’editor d’aquest mitjà immaterial que les numeraria des de la redacció amb la xifra dins un parèntesi, i així l’encapçalament guanyaria en dígits i es podria publicar sense articles ni afegitons sobreres en l’encapçalament.
Comptadors a part, mai m’hagués imaginat, quan vaig començar a escriure i a publicar els articles a principis del mes de desembre de l’any 2012, que arribaria a aquesta quantitat rodona: 400. A començaments en publicava cinc, un per cada dia feiner, i eren més breus i anaven acompanyats amb una fotografia que solia triar molt encertadament el director d’aquest diari, Josep Bagur. Amb la fusió editorial vaig passar al diumenge amb un sol article i una mica més llarg. I fins ara.
La idea, com un arbre empeltat, va sorgir a partir dels escrits que havia fet el mestre Pere Melis Pons en aquest mateix diari i que havia batejat durant una pila d’anys amb el nom de «Espipollant». Dic mestre perquè havia estat mestre meu quan vaig estudiar al col·legi salesià a finals i a principis dels anys seixanta del segle passat. Record que un dia vam fer grups i ens va encomanar fer una petita obra de teatre breu. Quan vam ser al Seminari el grup de Ferreries, el rector Miquel Anglada, que era amic de Pere Melis, també s’hi va involucrar i ens va ajudar a fer uns ridículs capells de paper proveïts d’una ploma, també de paper. No he passat mai tanta vergonya que aquella que vaig sentir durant la representació teatral davant Pere Melis. També he dit mestre perquè Pere Melis era un mestre de les paraules. En cap moment el vaig voler imitar. Tenia un estil inconfusible que lligava amb els lectors de la seva generació. En el meu cas, agafaria la filologia i l’ajuntaria amb la vida en general (literatura, política, cinema, notícies locals, nacionals i internacionals, etc.), com havia fet ell durant tants d’anys, però ho faria amb el mateix estil al qual un escriptor que es respecti no pot renunciar. Havia d’agafar un títol i aquest va sorgir de l’ofici del meu pare, de la naturalesa pedregosa de l’Illa i del meu propi ofici. Pedraules. Les paraules són les pedres dels escriptors i, així com un paredador o un mestre de cases alcen parets o edificis, fins i tot palaus, amb els pedres, un escriptor alça llibres, ja siguin novel·les, poemaris o assaigs, amb paraules.
Una de les obsessions que tenia quan vaig començar a publicar aquests breus escrits era que fossin llegits per la gent que pensava com jo i també per la gent que no pensava com jo. Escriure per aquells que pensen com tu és molt fàcil. Escriure per aquells que no pensen com tu és una proesa. Quan escric novel·les, poesia o narrativa breu sempre he seguit el principi que va expressar fa un temps en veu alta Gabriel García Márquez: «Escribo para que me quieran más, una aspiración fundamental del escritor». En canvi, quan escric articles d’opinió, em decant més per l’objectiu contrari: escric perquè m’odiïn. És l’única manera de ser lliure i fregar la veritat. Quan critic la dreta, els seguidors de la dreta m’odien. Quan crític l’esquerra, els seguidors de l’esquerra m’odien. Quan critic el nacionalisme espanyol, els nacionalistes espanyols m’odien. Quan critic el nacionalisme català, els nacionalistes catalans m’odien. Com que som del Reial Madrid, fins i tot quan critic el Barça m’odien els seguidors del Barça! Què queda després d’aquesta higiene periodística? El lector sense prejudicis. Tu, estimat lector que tornes a llegir una altra vegada aquestes pedraules. Escriure d’aquesta manera et dóna moltes satisfaccions i també maldecaps. Els contraris a les opinions vessades t’insulten, t’amenacen; açò vol dir que et llegeixen i que els importa. En el cas de les institucions t’aparten pensant que els lectors et deixaran de llegir i t’oblidaran. Els lectors són la part millor d’aquesta activitat. Hi ha dos tipus d’escriptors. Aquells que es tanquen dins una torre de marfil -o despleguen una coca-rossa davall una figuera verda- i aquells que ens la jugam en cada escrit, en cada paraula. Els segons gaudeixen de totes les subvencions, de tots els honors institucionals sense adonar-se que s’han convertit en els bufons de la cort. Durant aquest temps aquests escrits han estat reunits en tres volums que han comptat amb el pròleg de tres lectors entusiastes: l’actor i dramaturg Toni Gomila, el periodista Josep Pons Fraga i l’economista Guillem López Casasnovas. Aquí hi hauria d’afegir dos noms més: l’antropòleg Jaume Mascaró que va fer una doble presentació del llibre a Barcelona i a Maó, i la filòloga Fina Salord. Molta gent m’ha demanat com és que el diari MENORCA, amb una línia editorial tan contrària, no m’ha envelat al carrer. Com vaig comentar en un article anterior, el tracte per part del diari ha estat exquisit. He rebut ofertes d’altres mitjans de comunicació però no m’ho he plantejat mai. No siguem il·lusos. En el fons, aquests escrits fan una modesta funció social. Són com a fumeres, esteles que s’enlairen d’un fumeral, que fa que a la casa on hi ha el foc no es morin ofegats per culpa del fum. Foganya. Cavitat descoberta per dalt i amb forat lateral ran de terra, practicada en un prisma d’obra, per a fer-hi foc de llenya i bullir caldera o perola.
