Johann Wolfgang Von Goethe, el gran home de lletres alemany que creà el Romanticisme, deia que «la llibertat és com la vida, sols la mereix qui la sap conquistar tots els dies». Sempre vaig pensar que aquesta frase, més enllà del poeta, fou inventada pel meu company, en Xisco Tur.
Abans del seu primer atac de salut, era una d’aquelles persones que avui s’anomenen líders de la societat civil. El carter, el sindicalista, el promotor teatral, el geganter, el primer Pare Noel dels comerciants de sa costa d’en Deià i carrer de l’Àngel, i un etcètera que va ser tan llarg com la seva trajectòria reivindicativa, sempre al costat dels més febles, dels drets perduts, o de les injustícies. Sense caure en discussions, manifestant-se o mostrant -la darrera- el seu floquet groc al pit.
Era d’aquells que no necessitava acceptar una nova situació, ni conformar-se. Quan la salut va voler limitar-lo, ell posà majúscules a l’autonomia, la independència i la llibertat. Així, que feia el que millor trobava, tot i que els qui el rodejaven el volíem amb més seguiment mèdic, amb més cures i més suport a la seva discapacitat. Per açò, ens deixa una mica d’impotència i frustració, però aquesta és només nostra.
Quan un company se’n va escriu aquella cançó que diu d’un tros que es mor a l’ànima. Però l’herència que deixa és gran, prova que els seus valors i capacitats estaven en primera línia, per sobre de les seves limitacions. Que la societat n’aprengui.
