Acabo de llegir que un institut d’Eivissa ha aconseguit millorar l’atenció dels seus alumnes i la seva socialització, des de que ha prohibit accedir-hi amb el mòbil. Una mesura que l’ha convertit en centre pioner per contribuir a que els joves parlin entre ells i segueixin les classes molt millor sense haver de cridar-los l’atenció. En definitiva, convertir en normal allò que no ho és.
Ho veiem al nostre entorn més immediat. Jo ho he transformat en una distracció, comptar quanta gent em creuo amb el cap acotat cap a la pantalla. Un matí, en un trajecte curt, 25! És una plaga! Per no dir els que pots comptar en un restaurant o una sala d’espera d’un centre de salut on només parlen nens i gent gran, els que menys empren el mòbil. Fixem-nos que cada vegada més, proliferen els missatges per desconnectar, sigui en forma de classes de ioga, de retirs espirituals o d’establiments que ofereixen espais sense connexió, per, precisament, aprendre a desconnectar.
Ho podríem aprofitar com a reclam a casa nostra. Menorca ja porta incorporat dins el seu ADN aquest atribut de la desconnexió, de la calma. Podem ser ambaixadors d’aquest aïllament voluntari perquè mai hem tingut, de fet, una gran connectivitat. Quantes vegades hem sentit l’argument-excusa que la humitat, el mal temps fa que la xarxa vagi més lenta, com si als països nòrdics no poguessin emprar internet perquè plou tot el dia. No ens enganyem, les veritables vacances són avui les que pots passar sense mòbil.
