Diuen que bellesa i veritat van de bracet. Si és així, quin món més lleig que ens ha tocat de viure! Posem-hi sang i senyes a fer surar la veritat en l’oceà de mentides, perquè s’ofeguen en fake news homes i civilitzacions. Que el planeta Terra està a punt d’infart de tanta voracitat extractiva sense feda. Les advertències dels científics auguren catàstrofes irreversibles en l’horitzó de mitjan segle; ja tenim la realitat del canvi climàtic i les seues conseqüències malgrat que hi ha qui nega l’innegable. Però la inconsciència humana només té comparació amb l’egoisme dels benestants, que, cecs, no admeten que tots, rics i pobres, navegam per l’espai dins la mateixa nau. Quan el Titànic s’enfonsa, el glop amarg definitiu és per a tothom.
Els optimistes són idiotes. En què creuen? En el progrés constant i indefinit? Ells s’imaginen que la ciència sempre ens farà de salvavides; per a ells els cataclismes són contes de fades, tenen fe cega en el «progrés». Hi ha qui per viure en abundor es deixar perdre allò que és causa d’una vida bona i digna. ... Et propter vitam, vivendi perdere causas. Advertència llatina contra l’estupidesa. Volem fugir d’un avenir pitjor, però a què estam disposats a renunciar per sobreviure? Ens convindria fer cas als experts en subsistència.
Més de mitja Menorca va estar la setmana passada moltes hores sense llum. Els menorquins vam poder tastar el «som talaiòtics». En recuperar l’energia elèctrica, vam recuperar també la connexió urgent amb una civilització a peu de Terra? On som, com vivim, de què i de qui depenem? Reflexionar-ho, si més no, per millor saber-ho. Serenament, solidàriament amb les generacions futures.
Les convulsions que planen damunt l’espècie humana possiblement encara no seran mortals, però són símptomes que la nostra capacitat de concebre la continuïtat del món s’està esvaint. Ni discursos mil·lenaristes ni confondre la fi «d’un món» amb la fi «del món». Ara bé, el món que s’acaba és el del déu-mercat i del capitalisme. Es va esfondrar el model soviètic i ara és el capitalisme que fa figa i ho arrossega tot.
Un símptoma: es moren les abelles. Si desapareguessin, la vida seria cosa de quatre dies; de ver, quatre anys. Sense abelles no hi ha pol·linització, ni herbes ni animals... ni l’home, ens advertia Einstein. Alerta, idò, que la cosa no pinta gens polida... I, com deia la cançó, cal que neixin flors a cada instant.
