Els bons anàlisis històrics són aquells que reconstrueixen les èpoques, esdeveniments i biografies com una constel·lació única de situacions materials i de valors i en els que l’historiador és vigilant en l’ús dels conceptes. Un text d’història no hauria d’estar farcit de terminologies emprades gratuïtament. El que diferencia una bona història i una de qualsevol és precisament que la primera té cura dels conceptes i és molt conscient de les aportacions d’altres historiadors. I, a més a més de narrar els fets del passat, en la recerca de la veritat, també detalla les passes i motius pels quals, en els enraonaments i conclusions, arriba a on arriba.
Malauradament hi ha massa poca història seriosa i poca cultura a peu de carrer per la qual cosa els adjectius surten de les boques de molta gent més pels ressons emocionals que porten a les espatlles que per reflexions fetes amb coneixement de causa. Moltes vegades he llegit termes com «genocidi» i «guerra civil», per posar uns exemples, en textos sobre situacions i fets del passat i d’avui en els que no és pertinent aplicar-los. Amb els conceptes «feixisme» i «nazisme» passa el mateix.
El perill de no ser curosos amb el llenguatge és que podem acabar deformant el que estudiem de tal manera que no sigui viable intercanviar diàlegs profitosos, fent impossible avançar el coneixement. Ara bé, malgrat el feixisme italià, el nazisme alemany i el franquisme espanyol responguin a un temps, amb la seva pròpia constel·lació social, econòmica i ideològica, és a dir que són fruit d’unes especificitats que els fan singulars històricament, açò no vol dir que no es puguin rastrejar continuïtats i substrats compartits entre les idees que són nuclears de les ideologies que van conformar les dictadures feixistes i les idees contingudes en maneres de pensar d’avui.
Hi ha una mentalitat, una idea difusa, però molt arrelada en el liberalisme econòmic, doctrina que fa seva tant Ciudadanos com el PP, que és compartida pel feixisme, per la qual cosa no és d’estranyar que els principals filòsofs i economistes fundadors d’aquesta corrent de pensament, com el mateix Friedrich Hayek, acabessin abraçant les dictadures de Pinochet i de Videla i ara també molts en puguin arribar a ser partidaris davant crisis polítiques i econòmiques importants. És la idea que l’economia és com la naturalesa, una lluita continuada i implacable entre organismes i en la que no tant sols no s’hi pot fer res sinó que l’aplicació de qualsevol correctiu humà és innatural. El darwinisme, que en el nazisme era explícit, és ara en el neoliberalisme implícit, encara que en moments d’exaltació, quan mostra formes identitàries, també és clar com l’aigua.
Com assenyala Timothy Snyder a «Tierra negra. El Holocausto como historia y advertencia», «en el món de Hitler, la llei de la selva era l’única llei, [...] de tal manera que rompia amb les escoles de pensament polític que presentaven els éssers humans com diferents de la natura per la seva capacitat d’imaginar i crear noves formes d’associació. [...] Per Hitler, la naturalesa era l’única brutal i aclaparadora veritat».
Un parell d’articulistes d’aquest mateix diari, que no fan més que proclamar que són lliberalíssims, han escrit prou vegades que per les mateixes lleis de l’oferta i la demanda, lleis de la natura, el català no té perquè ser defensat, donant per bona i legítima la força que exerceixen les llengües de comunitats lingüístiques majoritàries sobre les minoritàries. La piulada de Teodoro García Egea, secretari general del PP, en la que va reproduir els versos d’un poema franquista en la que «España es el limpio orgullo de la historia de la raza» és una mostra més d’aquest difús i difós pensament pel qual les construccions socials en tost de ser açò, construccions històriques subjectes a aparicions, modificacions i finituds, són naturals.
No hi ha dubte que el racisme es desmunta llegint i estudiant, però el que vull fer remarcar aquí és que si és persistent i trobem abrandats discursos identitaris és perquè hi ha uns substrats compartits entre el feixisme i el vigorós neoliberalisme que és nuclear a molts partits polítics d’avui.
